Dit i fet. El Real Madrid ja té la tret­zena Copa d’Europa al seu pal­marès. El com no importa més que altres vega­des. El que compta és l’èxit i com es ren­di­bi­litza. Resul­ta­disme en estat pur. Alguns cre­uen que això deva­lua el doblet del Barça, encara que, fins i tot ells, saben que els de Val­verde han fet molt millor tem­po­rada que els de Zidane, que els han batut a la lliga i els han dei­xat a17 punts, que el Madrid no és millor equip, ni fa millor fut­bol. Això sí, ha estat el més espa­vi­lat, el més com­pe­ti­tiu, el més con­vençut i també el més afor­tu­nat en una com­pe­tició de 13 par­tits. I l’única cosa que es poden retreure Messi i com­pa­nyia és no haver estat al lloc del Liver­pool per donar més opci­ons al fut­bol.

Però com que plou sobre mullat i ja hi ha qui parla de la cator­zena, dilu­vien les fórmu­les per sor­tir d’aquest dia de la mar­mota. Uns pen­sen que si a Flo­ren­tino li fun­ci­ona, per què no fer com ell i entre­gar-se en cos i ànima a la política d’àlbum de cro­mos fins que els cracs no hi càpiguen al ves­ti­dor. Altres diuen que els blancs tenen millor plan­ti­lla, millor ban­queta, i és cert, encara que pot­ser se’ls oblida que això no els ha impe­dit fer el ridícul a la lliga i la Copa. I després hi ha Car­les Puyol, i molts milers de culers, que sacri­fi­ca­rien la Copa o la Lliga per tenir tota la arti­lle­ria física i men­tal a punt per a la Cham­pi­ons.

Segur que aju­da­ria tenir millor ban­queta i que els pesos pesants de l’equip pogues­sin dei­xar de jugar uns quants par­tits, però el que més t’acosta a l’èxit és tenir un pla gua­nya­dor. El Barça en té un, basat en un estil propi, en el fut­bol col·lec­tiu, en el talent i en una apor­tació sig­ni­fi­ca­tiva del plan­ter. És la seva deno­mi­nació d’ori­gen i s’ha gua­nyat l’admi­ració glo­bal; no té gaire sen­tit bus­car suc­ce­da­nis o dei­xar-se enllu­er­nar per fórmu­les alter­na­ti­ves, com ara tri­dents que aca­ben ful­mi­nant el col·lec­tiu.

Kíev estava molt lluny per a un Barça que venia de bas­tant avall i amb massa qüesti­ons pen­dents. Des de l’agost pas­sat fins aquí Val­verde n’ha fet molta via i una part impor­tant del recor­re­gut, amb mig Dembélé i mig Cou­tinho, amb poca ban­queta i menys plan­ter i ara, a més, ha d’afron­tar la segona part del tra­jecte sense Ini­esta. Almenys el camí està clar i els errors come­sos, per no tor­nar a repe­tir-los.