Les coses clares: si no és per comis­si­ons, difícil­ment, amb els sous que cor­ren, cap per­sona hon­rada no es podria com­prar un cotxe de, posem-hi, comp­tant llarg, 45.000 euros en amunt; que ja són diners, per pagar-se un caprici. I si mirem al nos­tre vol­tant, el car­rer n’és ple, d’automòbils que sobre­pas­sen aquest preu d’una manera gene­rosa. Les comis­si­ons i altres incen­tius a la cobdícia són tan lla­mi­ners que es fan difícils de rao­nar els avan­tat­ges per a la redis­tri­bució de la riquesa que supo­sa­ria la seva reducció esgla­o­nada al cos­tat d’una reducció dràstica del topall dels bene­fi­cis. Els guanys per la llei de l’oferta i la demanda són una estafa tan ben venuda que fins i tot ens sem­bla justa i con­subs­tan­cial a la psi­co­lo­gia humana. I es fan difícils de rao­nar perquè els cre­a­ci­o­nis­tes del capi­tal solen reduir a l’escarni de l’eco­no­mia pla­ni­fi­cada qual­se­vol intent de mos­trar que sense robar direc­ta­ment o mit­jançant l’engi­nye­ria impo­si­tiva obte­nir un cotxe així és impos­si­ble. Dit això, s’entendrà que em sem­bli indig­nant que San­dro Rosell pogués cobrar 8 mili­ons d’euros per la comissió d’unes ges­ti­ons entre la Con­fe­de­ració Bra­si­lera i el grup ISE i que pugui pos­seir més de 30 mili­ons blo­que­jats a Espa­nya. I encara més: tant la seva elecció basada en una cam­pa­nya idi­o­tit­zant com la seva gestió al cap­da­vant de la pre­sidència del Barça em sem­blen exem­plars d’allò que és con­fiar en la poteta del dimoni. Però d’aquí a accep­tar que sigui reu abans de con­victe hi ha un pre­ci­pici tan gran que només el sal­ten els fei­xis­tes.