un espor­tista és, segons el dic­ci­o­nari, una per­sona que prac­tica regu­lar­ment una acti­vi­tat espor­tiva. Rafael Nadal, Leo Messi, la meva filla petita i les seves com­pa­nyes d’equip de bàsquet són espor­tis­tes. Tots fan esport. Les sem­blan­ces s’aca­ben aquí. Uns gua­nyen una mili­o­nada en les com­pe­ti­ci­ons i als altres els costa diners fer-ne. Nadal i Messi també van ser vai­lets que van començar a jugar a ten­nis o a fut­bol perquè els agra­dava. I tam­poc tinc cap dubte que ara, al cap dels anys, dels títols acu­mu­lats i dels mili­ons gua­nyats, con­ti­nuen esti­mant l’esport que fan i gau­dint-ne. Per­fecte. Fins aquí, d’acord. El que ja no em sem­bla cor­recte és que a aquests espor­tis­tes super­pro­fes­si­o­nals se’ls apli­quin encara con­cep­tes que van abso­lu­ta­ment lli­gats a l’esport com el sacri­fici o el tre­ball, sense anar més lluny, com si això fos un plus. Nadal i Messi –i tants d’altres; aquests dos noms són tan sols un exem­ple– ja fa temps que van dei­xar de ser espor­tis­tes i prou. Són pro­fes­si­o­nals de l’esport i, si més no per a mi, no és el mateix que ser espor­tista. És una opinió i, per tant, sub­jec­tiva, com també ho són les que cons­tru­ei­xin dia sí dia també, grans panegírics d’aquests pro­fes­si­o­nals com si el que fan fos­sin grans demos­tra­ci­ons de sacri­fici i de valors i no el mateix que hem de fer tots els tre­ba­lla­dors per tirar enda­vant. Nadal ahir a la tarda a París, estava tre­ba­llant i es va empor­tar una bona picos­sada per fer la seva feina. Són pro­fes­si­o­nals. Nadal juga a ten­nis; Messi, a fut­bol; jo faig de peri­o­dista, i tu...?