un esportista és, segons el diccionari, una persona que practica regularment una activitat esportiva. Rafael Nadal, Leo Messi, la meva filla petita i les seves companyes d’equip de bàsquet són esportistes. Tots fan esport. Les semblances s’acaben aquí. Uns guanyen una milionada en les competicions i als altres els costa diners fer-ne. Nadal i Messi també van ser vailets que van començar a jugar a tennis o a futbol perquè els agradava. I tampoc tinc cap dubte que ara, al cap dels anys, dels títols acumulats i dels milions guanyats, continuen estimant l’esport que fan i gaudint-ne. Perfecte. Fins aquí, d’acord. El que ja no em sembla correcte és que a aquests esportistes superprofessionals se’ls apliquin encara conceptes que van absolutament lligats a l’esport com el sacrifici o el treball, sense anar més lluny, com si això fos un plus. Nadal i Messi –i tants d’altres; aquests dos noms són tan sols un exemple– ja fa temps que van deixar de ser esportistes i prou. Són professionals de l’esport i, si més no per a mi, no és el mateix que ser esportista. És una opinió i, per tant, subjectiva, com també ho són les que construeixin dia sí dia també, grans panegírics d’aquests professionals com si el que fan fossin grans demostracions de sacrifici i de valors i no el mateix que hem de fer tots els treballadors per tirar endavant. Nadal ahir a la tarda a París, estava treballant i es va emportar una bona picossada per fer la seva feina. Són professionals. Nadal juga a tennis; Messi, a futbol; jo faig de periodista, i tu...?