Tot sigui per l’audiència. Fins i tot, hem après a con­tra­pro­gra­mar: si el Madrid fa un paper d’estrassa, sor­tim de seguida a escena a fer el ridícul. Para­do­xes d’aquests temps. Indi­ca­dors de final d’època, també. Hauríem d’enter­rar el lliri per dema­nar res­pon­sa­bi­li­tats i canvi de rumb, que ja toca. Al fut­bol se’l crus­peix la mer­can­ti­lit­zació, la cobdícia dels espa­vi­lats, l’enter­ra­ment dels valors i la poca ver­go­nya dels pro­ta­go­nis­tes. Cadascú, a la seva, arren­cant pel cinisme de l’home més poderós de l’Estat, que situa els seus interes­sos par­ti­cu­lars, només fal­ta­ria, davant de la sagrada pàtria. El seu nou lacai, que difícil­ment es men­jarà els tor­rons amb les dives que li cor­ca­ran el ves­ti­dor, bar­reja excu­ses de mal paga­dor amb un indigne sen­ti­men­ta­lisme de come­di­eta final de curs. Poc li cos­ta­ria dir que sí, que ha actuat com li interessa a la seva but­xaca i san­tes Pasqües. No, ens han de dis­fres­sar les evidències i la barra que llu­ei­xen amb sub­ter­fu­gis barats, de con­sum imme­diat per a la massa irre­fle­xiva.

Sal­tem de barri, ter­ri­tori de mal govern per desídia de la gent blau­grana. Un noi taram­bana, per­fecta mos­tra que el seu gremi viu en un món irreal, acaba el serial a con­veniència, amb el públic de voyeur. Rea­lity show d’ina­ni­tat, estultícia intel·lec­tual, produït per un com­pany d’elit que no mos­tra mira­ments, tam­poc, cap a la casa que el paga, cap al sen­ti­ment del bon jan encara naïf. Cla­te­llot for­mi­da­ble, de pas­sada, al peri­o­disme, antic pilar de sanes democràcies que avui no sap com can­viar la pell per sobre­viure a l’era digi­tal. No ho farà, òbvi­a­ment, si es doblega als desit­jos de la gri­sor que diri­geix el Barça i acota el cap per sal­var la cadira, accep­tant aquests tri­pi­jocs. Incapaç de con­tras­tar notícies, tam­poc manté un mínim, impres­cin­di­ble sen­tit crític. Gri­ez­mann, blau­grana, fil­tra­ven. Amén i au, empassa’t el gri­pau i com­par­teix pena i culpa en la farsa d’uns ges­tors des­bor­dats que mai res­po­nen a l’altura reque­rida. La situ­ació té mil i una lec­tu­res, poques de bones. Ara, a manca de versió ofi­cial, espe­ra­rem deba­des la reacció d’un club mig ensor­rat moral­ment que va sumant des­propòsits. Con­ti­nua el declivi sense atu­ra­dor.

Set­mana de para­do­xes que fa avor­rir el fut­bol. Carta blanca als fut­bo­lis­tes, patent de cors al poder i el dis­curs –ara en diuen relat– que emana d’ell, bana­lit­zació dels pilars bàsics, insult a la intel·ligència i als sen­ti­ments de la gent que dis­treu el lleure amb la pilota. Tant se val, segui­rem pel mateix pedre­gar, que la paciència és il·limi­tada. Piqué con­ti­nuarà enca­prit­xat a ser pre­si­dent i li riu­rem supo­sa­des gràcies i capa­ci­tats que no demos­tra. Ningú no dema­narà expli­ca­ci­ons als múlti­ples res­pon­sa­bles d’aquest desori i que­da­rem en espera de la pròxima dutxa d’aigua gelada. Visca el màrque­ting insubs­tan­cial, comis­si­o­nis­tes i bar­ruts, con­sa­grem la presa de pèl a diver­sos nivells. L’afi­ci­o­nat, del color que sigui, a seguir pagant i rebent plan­to­fa­des d’aquests egois­tes i egòlatres sense la més ele­men­tal empa­tia. Spain is dif­fe­rent. El seu fut­bol, també, i nosal­tres anem inclo­sos en el paquet. Hipo­cre­sia abso­luta, doble moral i tot allò que vul­guem remu­gar afer­rats a ètica i estètica, als valors que no pas­sen de lema publi­ci­tari. Vode­vil d’indigència moral. Llotja blau­grana a la deriva. La gran xar­lo­tada.