Entre Heros Kalea i la nova cate­dral del fut­bol de San Mamés, pas­sant per l’Ala­meda de Recalde, el car­rer major de Don Diego López Haroko i la plaça del Sagrado Corazón, hi ha l’essència fut­bolística bilbaïna. En aquests car­rers de la capi­tal basca, sobre­sor­tint de les gari­tes de bars i res­tau­rants on els cor­te­sans del con­cert econòmic lubri­fi­quen els seus dis­cur­sos amb tapes i begu­des, el Cole­gio cala­san­cio de los padres esco­la­pios i el Cole­gio San José de los padres agus­ti­nos flan­que­gen la Escu­ela uni­ver­si­ta­ria de magis­te­rio i s’alcen com una for­ta­lesa infran­que­ja­ble men­tre a les pan­ta­lles pla­nes la selecció espa­nyola de fut­bol juga con­tra la de l’Iran com si li anés la vida.

La fúria patriòtica con­cen­trada en la ver­me­llor de les samar­re­tes i el raig de llum de la franja groga de la ban­dera d’Espa­nya espe­te­guen esmorteïts per les con­ver­ses que es fan majo­ritària­ment en el cas­tellà modu­lat de la can­ta­re­lla basca. De què par­len que sem­bla que s’empas­sin? No ho sé pas. El pas­sa­vo­lant que s’hi fixi rebrà una mirada llançada com el glop d’un roc quan s’enfonsa en una bassa. Pre­ses al vol, les parau­les, com l’esquitx d’un sen­tit que s’intu­eix, la bana­li­tat dels dies s’hi sent amb la segu­re­tat d’aquell a qui no hi ha res que apressi. Ni el gol d’Espa­nya, ni l’anul·lat als ira­ni­ans, que l’hau­ria humi­liat, no alcen cap altra passió que una notícia intrans­cen­dent arri­bada a les ore­lles. A tot esti­rar, un cop de coll i l’ullada de qui observa, en un parc, com juguen les cri­a­tu­res.