Opinió

L’últim salt de Dan Osman

La recerca de l’extrem va guiar la car­rera, i la vida, de Dan Osman. La va guiar fins al dia mateix de la seva mort, que es va pro­duir en la que, segons va jurar a la seva filla Emma, de dotze anys, havia de ser la seva última acti­vi­tat extrema abans de dedi­car-se a altres que­fers. “Vull donar vacan­ces als meus àngels de la guarda, que ja han tre­ba­llat prou”, va asse­gu­rar en una entre­vista, cons­ci­ent que s’havia jugat la pell manta vega­des en unes pràcti­ques d’altíssim risc. Molt abans que la qua­li­fi­cació d’espor­tista extrem fos emprada per qua­tre caga­mandúrries amb compte d’Ins­ta­gram i mol­tes més ínfu­les que deter­mi­nació i talent –no cal dir noms–, Osman va donar sen­tit a aquesta locució amb un seguit d’acti­vi­tats que el van con­ver­tir en un autèntic pio­ner. Aque­lla per la qual va ser més cone­gut, i que el va con­duir fins a la mort, va ser gai­rebé un invent propi: la cai­guda lliure con­tro­lada, segons la va deno­mi­nar. Abans havia fet incur­si­ons reei­xi­des en l’esca­lada de gran paret i el solo inte­gral, i també en una moda­li­tat tan estra­nya com l’esca­lada de salts d’aigua.

Va ser en les cai­gu­des que va tenir quan esca­lava encor­dat que va des­co­brir el plaer que li pro­por­ci­o­nava pre­ci­pi­tar-se al buit. L’adre­na­lina gene­rada aquell moment li apor­tava tal gra­ti­fi­cació que va idear un sis­tema per dur a terme salts des de grans parets. Con­nec­tat a una tiro­lina amb un com­plex entra­mat de polit­ges i nusos dis­si­pa­dors de força, podia dur a terme salts de cen­te­nars de metres des de grans parets i evi­tar el movi­ment pen­du­lar que l’hau­ria encas­tat con­tra la roca. Una mena de pònting a gran escala. Perquè, com més llargs eren els salts, molt més potents eren les sen­sa­ci­ons que expe­ri­men­tava. Les imat­ges dels seus vols, amb la seva llarga cabe­llera negra al vent, es van fer famo­ses gràcies a la seva espec­ta­cu­la­ri­tat també entre aquells que no for­ma­ven part de la comu­ni­tat d’esca­la­dors. Ara seria un you­tu­ber de pri­mera.

El 1998, amb 35 anys, va deci­dir posar fi a aque­lla pràctica en atenció a la seva filla, que cada cop estava més pre­o­cu­pada. Però abans es va voler aco­mi­a­dar a l’engròs i va mun­tar una ins­tal·lació a la Lea­ning Tower, al parc de Yose­mite, amb la qual volia batre el rècord de cai­guda lliure amb un salt de més de 300 metres. Va fer diver­sos assa­jos allar­gant gra­du­al­ment el recor­re­gut de la corda. Però abans del salt defi­ni­tiu va ser detin­gut i engar­jo­lat per con­ducció amb el permís reti­rat i perquè li van tro­bar una petita quan­ti­tat de cocaïna al cotxe. Va sor­tir uns dies després de la presó, i abans de tor­nar a la mun­ta­nya va deci­dir fer una visita a la seva filla. La família el va fer entrar en raó i el va convèncer que el millor que podia fer era des­mun­tar les cor­des. El seu amic Miles Dais­her l’havia d’aju­dar en aquesta tasca, però en con­tem­plar la ins­tal·lació Osman no va poder refre­nar la temp­tació de tor­nar a sal­tar. Va fer un salt de 280 m , però no en va tenir prou i l’endemà hi va tor­nar. Mal­grat les advertències del seu amic, va allar­gar el recor­re­gut de la corda per sal­tar enca­rar més metres. Va fer el compte enrere i va sal­tar. Dais­her no va per­ce­bre el so ondu­la­tori que es pro­du­eix quan la corda es tensa al cap d’uns segons. Va pas­sar el pit­jor. Ja fos per un error de càlcul o pel mal estat d’unes cor­des que havien estat massa set­ma­nes a la intempèrie, la ins­tal·lació no va poder amor­tir el que havia de ser, i efec­ti­va­ment va ser, l’últim salt de Dan Osman.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)