Ningú que hagi passat tres minuts amb Iñaki Vergara és capaç d’ignorar que és una de les millors persones que un ésser humà pugui arribar a conèixer en la seva vida. Era un porter tan bo que Zubi era el seu suplent en les divisions inferiors de la selecció espanyola. L’un jugava a l’Ondarroa i l’altre, a l’Aretxabaleta. Iñaki es va trinxar el genoll després de dir a Andoni: “Cal llegir llibres. O cuides el cap o estàs mort.” Abans-d’ahir li va escriure un missatge: “Els belgues semblen del teu poble.” Ho semblen.

Iñaki treballa com a entrenador de porters en la selecció belga i que sàpiga tothom que totes les coses bones que li passin a Bèlgica mentre ell treballi allà són poques. Per això, els gols dels belgues els celebra mig futbol espanyol. Perquè a Vergara se l’estima. I com que ha jugat a l’Alavés, el Múrcia, el Logronyès i la Real Sociedad i ha treballat a l’Athletic recull el que ha sembrat. Som belgues com vam ser del Swansea, del Wigan o de l’Everton.

“Iñaki és molt gran”, es limita a dir Ernesto Valverde, l’entrenador del Barcelona. El va conèixer en un inoblidable vestidor de l’Alavés, on Vergara, Vergarita, Vergarutxu, feia de porter i el Txingu, de ratolí. Estaven amb ells Manolo Preciado, Astarbe i algun més. Expliquen que un dia el d’Ondarroa –“Ondarroa és molt”, diu la meva amiga Edurne López de Juan Abad, mítica gasteiztarra– se n’anava a Madrid per un problema, un altre, al genoll. I se n’anava convençut que el futbol s’havia acabat per a ell. Va donar tal discurs que els seus companys van plorar. Al dia següent va tornar i es va entrenar amb el grup. Li havien tret un quist de greix. El volien matar.

Valverde va marxar al Sestao i Iñaki, al Múrcia. Un altre vestidor enorme. Tan gran com ell. O tan gran com Pepe Costa, l’home que es cuida de Messi i va aprendre de Vergara els codis d’un vestidor. “Iñaki és insuperable”, diu de retorn de Rússia.

Un dia va arribar de vacances, del Carib, i l’havia fitxat Zubi per Lezama. Treballava amb “el ros”, però va resultar que al que va ser seleccionador espanyol l’havia enredat Lamikiz va fitxar Javi Martínez sense que ell ho sabés i es va encendre d’ira. És tan fidel que quan Javi va marxar ell també ho va fer. “Queda’t, a mi m’han fet fora”, li va dir Javi. “Jo marxo amb tu”, va contestar Iñaki. Va començar l’anomenat bienni negre de l’Atheltic, millor no recordar-ho.

Va ser llavors quan Pouso, que entrenava el Sestao, el va cridar. El coneixia de la vida, dels camps. A Vergara el coneix tot Déu. “Parlo amb la dona i et dic alguna cosa.” No hi havia pasta però semblava divertit. Llavors va aparèixer Biurrun. “Roberto Martínez busca a Gal·les entrenador de porters...” A Gal·les? Doncs sí. Va anar al Swansea, després al Wigan i a l’Everton. “Margaret, I love you”, deia a la secretària dels cignes. “No sé dir cap altra cosa, crec que li agrada”, em va confessar un matí després d’empatar un partit de copa al camp del Millwall.

Una tarda el vaig robar a l’aeroport de Bucarest. Tornava amb la seva filla de la final contra l’Atlético de Madrid. Roberto, Bob, li havia regalat dues entrades un mes abans, quan el Wigan es jugava la vida contra el Liverpool, l’Arsenal i el Manchester United. Li va dir: “Boss, no hi podré anar, tindrem massa feina aquesta setmana.” “Estarem salvats. Vas a veure a l’Athletic com que jo soc de Balaguer”, li va respondre l’ara seleccionador belga.

Ha entrenat Ali Al-Habsi, omaní, en el Wigan. Queda dit i no dic res més. Bé, sí, que potser acaba guanyant el mundial. I faré una festassa. I la faré bona. Jo i mig Ondarroa.