Ho avisa Noam Chomsky i ho subs­criu qual­se­vol per­sona ente­ni­men­tada: hem subs­tituït la rea­li­tat dels fets per la con­veniència del relat, d’accep­tar com a cert allò que volem sen­tir o ens expli­quen des del poder en exclu­siu bene­fici seu. Tant se val si no aguanta una mínima anàlisi. El feno­men també s’aplica al fut­bol, sem­pre dis­po­sat a empas­sar teo­ries opor­tu­nis­tes, adi­ents a l’estat d’ànim del moment. Res­so­nen les jus­ti­fi­ca­ci­ons del capità Ramos en la des­feta de la roja, pura demagògia. Mal­grat els èxits asso­lits, hi ha gent que encara no ha entès què és el tiqui-taca. Tocar i tocar l’esfèrica sense sen­tit, sense un pla esta­blert ni objec­tiu defi­nit, no té res a veure amb l’estil paten­tat pel Barça i arro­do­nit per Guar­di­ola. El tiqui-taca con­sis­teix a ultra­pas­sar els mil tocs en un sol matx i no arri­bar a porta. Tan estèril com jus­ti­fi­car el fracàs, segons el capità espa­nyol, per la manca de tes­tos­te­rona, la mala sort o les con­jun­ci­ons astrals. La selecció espa­nyola no ha neces­si­tat exhau­rir el talent d’una gene­ració excel·lent per acu­mu­lar tres greus enso­pe­ga­des, vis­cu­des en l’entos­su­di­ment de no saber ana­lit­zar les claus que t’han por­tat a l’èxit i saber-les pre­ser­var mal­grat les reno­vis. Si et dei­xes por­tar per la inèrcia, el dis­curs tri­om­fa­lista i la vani­tat d’aquells incapaços de rea­lit­zar la per­ti­nent autocrítica, resulta cohe­rent que tor­nis dels cam­pi­o­nats amb la cua entre cames, afer­rant-te de nou a tòpics que, històrica­ment, només garan­tien medi­o­cri­tat. Demos­tren que ni sabien per què gua­nya­ven ni saben per què per­den.

Més val apren­dre en exem­ple aliè i el Barça acaba d’escol­tar dues escan­da­lo­ses alar­mes d’Espa­nya i l’Argen­tina, que no són pas minúcies. El talent enve­lleix o ha des­a­pa­re­gut ja d’escena i Messi acaba de fer 31 anys. Per molt diví que ens sem­bli, con­ti­nua essent un humà incapaç de cor­re­gir el des­ga­vell de l’albi­ce­leste. En tot cas, tra­guem-ne lliçons i apli­quem-les al ter­reny que ens ocupa i pre­o­cupa. No s’ha pla­ni­fi­cat bé, no estem en les millors mans per soli­di­fi­car estruc­tu­res d’èxit i ara, no queda altra que pre­pa­rar-nos men­tal­ment per a l’ine­vi­ta­ble declivi. A tots ple­gats els tocava evi­tar l’emba­fa­ment que com­por­ten els tri­omfs i dedi­car-se a tre­ba­llar en l’estudi del dia després per pre­ser­var l’obra con­su­mada. No s’ha fet i no valen lamen­ta­ci­ons. L’Argen­tina i Espa­nya ja ho han patit i aquí, ens van eli­mi­nant de suc­ces­si­ves Cham­pi­ons amb un pam de nas, com si fos una sentència del destí con­tra la qual és impos­si­ble llui­tar. Dei­xeu de des­pis­tar i tirar, com Ramos, de veta demagògica. Hi ha uns res­pon­sa­bles, hi ha unes obli­ga­ci­ons i Messi se’ns fa gran. Com Bus­quets, com Piqué, com els pocs i satu­rats super­vi­vents d’una era glo­ri­osa. I encara rebenta més sen­tir aquells que, en lloc de posar-hi remei urgent, pin­ten ja pano­ra­mes apo­calíptics per quan falti el geni. Con­tra la fata­li­tat i el tre­men­disme, tre­ball en la línia cor­recta. Just el que no s’ha fet. Si el pla de ruta estigués clar, Mina seria tras­pas­sat en cas que cai­gui una bona oferta. Les que no arri­ben en altres casos per les altíssi­mes fit­xes com­pro­me­ses amb suplents vul­gars. Que et toqui la lote­ria com en el cas del Guangz­hou Ever­grande i Pau­linho només passa un cop en la vida. Això sí que és sort. La resta, fruit d’un relat basat en la men­tida i la inca­pa­ci­tat.