Ara que s’encarreguen vestits a Anglaterra com els de Southgate, gentilesa de Mark and Spencer, ara que el país celebra els gols de Maguire llançant-se cervesa pel cap com mana la tradició mundialista, ara és hora de parlar de Sir Walter Winterbottom, nascut a Stafford Street, Werneth, el 31 de març de 1913, el primer manager dels Three Lions, l’home que més anys va ser seleccionador.

Ho mereix, va ser un innovador del coaching, de la gestió esportiva quan no existia, un avançat al seu temps que va posar les bases dels conceptes del treball formatiu entre els entrenadors, fins al punt que per a molts, el triomf en el mundial de 1966 va tenir molt a veure amb ell, perquè va ser qui va assenyalar el seu successor, Sir Alf Ramsey, i perquè si van arribar a jugar els que van jugar, va ser per ell.

Sense Winterbottom res hauria estat igual en el futbol anglès; per alguna cosa la seva biografia va ser subtitulada “El pare del futbol anglès modern”. D’acord, la va escriure el seu gendre, però també va poder desitjar haver-ho matat. I no ho va fer.

Winterbottom va arribar tard al futbol. Va estudiar gramàtica a l’escola superior d’Oldham i Chester College. Allà va conèixer Eddie Lever, un futbolista de Portsmouth. Ell el va portar al futbol. En contra de la creença generalitzada, va jugar al més alt nivell, però ho va fer poc, és cert: primer en el United, però va tenir mala sort. Va debutar contra el Leeds la temporada 1936/37, l’única que va jugar: 23 partits consecutius abans que una malaltia a la medul·la posés fi a la seva carrera. Més tard, després de la guerra, va tornar als camps convidat pel Chelsea i fins i tot va ser nomenat dues vegades com a reserva d’Anglaterra.

Com a seleccionador va estar en el càrrec entre 1946 i 1962. “Walter ha de ser recordat com l’home que va començar a donar sentit a l’entrenament de futbol al nostre país. En un moment en què era ridiculitzat per jugadors internacionals, els mateixos gerents i responsables dels clubs”, diu Morse, el seu biògraf.

El seu llegat és el sistema d’entrenament federatiu, que van seguir a la base formativa no pocs clubs. Diguem que va ser una espècie de Laureano Ruiz i Oriol Tort, un savi que va inspirar a Bill Nicholson, Ron Greenwood i Bobby Robson.

Sota el seu mandat, Anglaterra va disputar la seva primera copa del món el 1950 i va participar de manera consecutiva en quatre mundials, el que no ha aconseguit ningú a l’illa i amb prou feines tres entrenadors al món. El seu impressionant currículum té dos esborralls, per dir-ho d’alguna manera. El 1953 va perdre 6-3 amb Hongria, en la primera derrota contra un equip estranger en territori anglès (en el partit de tornada no li va anar millor: 7-1) i en el mundial ’50, 1-0 amb USA. Però també van guanyar a Portugal per 10-0 el 1947, a Itàlia per 4-0 el 1948, al Brasil per 4-2 a casa el 1956 i a Escòcia per 9-3 el 1961.

“El més important és crear ocasions”, va dir una vegada. “Pots guanyar o no, però tu esculls com vols jugar.” Un avançat. Els sona? Winterbottom va treballar per al Manchester United, i passa per ser el culpable que els red devils fitxessin Sir Matt Busby. Després de 139 partits com a manager d’Anglaterra, va renunciar el 1962, i es va convertir en el secretari general del consell central de la federació, i en director del Consell d’Esports el 1965. Honrat per la reina pels seus serveis a l’esport el 1978, va morir el 16 de febrer del 2002 a l’edat de 88 anys.

El futbol anglès el recorda amb un bust de bronze a Saint George’s Park, el centre d’alt rendiment de la FA, a Birmingham. El va inaugurar Roy Hodgson, sent seleccionador, i David Sheepshanks, president del complex, parafrasejant William Shakespeare: “Plora per Harry, per Déu i per Anglaterra. I també per Sir Walter”, van dir aquella nit.