El des­cuit de la gestió de Bar­to­meu, his­sat a la llotja per una tri­buna obses­si­o­nada en la fari­saica dis­tinció bur­gesa, ha estat sobre­viure amb el tri­omf imme­diat sense plan­te­jar-se el llarg ter­mini. De totes mane­res, s’ha de ser sen­sat i reconèixer que el balanç del seu objec­tiu, a pesar dels fra­cas­sos a Europa, és posi­tiu si valo­rem l’ara i aquí i obli­dem l’esde­ve­nir d’un futur pro­per. Anem a les dades con­cre­tes d’aquest demà inqui­e­tant: segons els defen­sors de l’sta­blish­ment, la tem­po­rada pas­sada va haver-hi la dada tri­vial d’un onze titu­lar sense gent de la Masia i amb la presència enigmàtica de juga­dors com ara Yerry Mina, Semedo, Digne, André Gomes i Alcácer, pen­sats per tenir una pro­jecció limi­tada dins el grup i no moles­tar les elits de la plan­ti­lla. Ras i curt, Yerry no inqui­eta els cen­trals, Digne no entén Jordi Alba, Semedo ha acon­se­guit que Sergi Roberto segueixi essent el late­ral titu­lar, André Gomes miti­fica Raki­tic i Alcácer no molesta. En defi­ni­tiva, aquest gru­pus­cle de segon nivell que no brega pels llocs d’honor és el propi d’una enti­tat que pre­fe­reix cui­dar el carro del peix en lloc d’ofe­rir aquests buits a juga­dors capaços de con­ver­tir-se en com­petència lle­ial a l’aris­tocràcia esta­blerta. Feta la crítica, s’ha de dir que Cou­tinho rever­teix la tendència, la reno­vació d’Oriol Bus­quets il·lumina la fos­cor dels dar­rers anys, i el fit­xatge d’Art­hur ens pro­voca un tímid gest aïrat amb la pre­gunta retòrica de si a la secre­ta­ria tècnica han après dels errors esmen­tats dins la columna.