Pre­su­meix de la seva pre­sump­tu­o­si­tat. Això ja és l’extrem de l’extrem a què pot arri­bar una per­sona si par­lem de valors. Es referma en la seva ego­la­tria, de la qual és ple­na­ment cons­ci­ent, i, a més, con­si­dera que està més que jus­ti­fi­cada. Així és Cris­ti­ano Ronaldo. No se n’amaga. Al con­trari, en fa la ban­dera de la seva per­so­na­li­tat. És la seva imatge i, per a més inri, això li genera diners. Perquè, més enllà de ser un dels millors fut­bo­lis­tes dels dar­rers temps, Ronaldo ven per la seva supèrbia. Pot­ser que ens ho fem mirar. Com a soci­e­tat, vull dir. Tot i que hagi estat el cen­tre de la diana de la cule­rada, que sigui el fut­bo­lista més xiu­lat en camp con­trari –vagi on vagi– i que sigui con­si­de­rat un dels espor­tis­tes més odi­o­sos de la capa de la terra, mal­grat tot això, aquest noi s’està fent d’or.

Que un juga­dor con­si­deri que no se l’estima perquè no cobra prou diners –quan ja estem par­lant de xifres astronòmiques, estra­tosfèriques i total­ment fora d’òrbita– i que sem­pre hi hagi algú dis­po­sat a ama­nya­gar-lo amb un feix de diners perquè no esti­gui trist, posa en relleu que la nos­tra soci­e­tat no és que esti­gui malalta, és que està ter­mi­nal en qüestió de valors. I el més greu de tot ple­gat és que ho accep­tem amb una nor­ma­li­tat que fa fere­dat. Veiem i lle­gim infor­ma­ci­ons sobre tras­pas­sos i con­trac­tes per cen­te­nars de mili­ons d’euros i no se’ns ennu­ega el sopar. Però no a tot­hom, per sort. A Itàlia, els tre­ba­lla­dors de Fiat han con­vo­cat una vaga per pro­tes­tar con­tra el mili­o­nari fit­xatge de CR7 fet per la Juven­tus i per denun­ciar que no és “nor­mal que una sola per­sona gua­nyi mili­ons i que milers de famílies no arri­bin a mei­tat de mes”. Evi­dent­ment, aquesta pro­testa no frus­trarà la con­trac­tació de l’exma­dri­dista ni pro­vo­carà una rebaixa del seu sou. Però com a mínim el dret a posar el crit al cel i a dir que és un autèntica boge­ria no els el treu ningú. Ho estem per­so­na­lit­zant en Cris­ti­ano, però podríem posar un munt d’exem­ples. Els espor­tis­tes, o més ben dit, l’star sys­tem de l’esport està sobre­va­lo­rat. Fa molt de temps que s’han per­dut els trucs, com solia dir la meva àvia. I no només hem acon­se­guit ali­men­tar l’ego d’uns nens mimats –perquè mai són nenes!–, sinó que, a sobre, ens hem auto­con­vençut que ens fan feliços.