Sospites

Ho han acon­se­guit: no sem­blen capaços de tan­car cap ope­ració, d’enge­gar cap ini­ci­a­tiva, sense des­per­tar imme­di­a­tes sos­pi­tes. Deu ser que ja no ens importa, això, que per­dre tota cre­di­bi­li­tat sem­bli només detall acces­sori, mínim, irre­lle­vant. Des que ens con­dem­na­ren a vagar per l’eter­ni­tat amb la cer­tesa que mai no trauríem aigua clara del que va cos­tar el traspàs de Ney­mar, el recel s’ha con­ver­tit en cons­tant que la massa social entoma amb pas­si­vi­tat i dis­plicència. Tor­nes a enviar Pau­linho a la Xina i en prin­cipi, el que havia de ser una ope­ració amb plusvàlua es con­ver­teix en un nou sac de dub­tes. No, no hi va tras­pas­sat. Hi ha una opció de com­pra, com hi era també en l’ope­ració de Rafinha a l’Inter, mal­grat que el tor­nem a tenir aquí, amb l’hipotètic pacte con­ver­tit en paper mullat. Impro­vi­sen i sol­ten la falòrnia avui amb total inconsciència que demà pugui emer­gir la veri­tat i esquit­xar-los la imatge. La mar­tin­gala com a patró de con­ducta de la qual mai no aca­bes de traure l’entre­llat, impos­si­ble recor­dar la ina­ca­ba­ble llista acu­mu­lada. Si els escol­ta­ves, Gri­ez­mann estava lli­gat i ben lli­gat. Quan no és el fetge d’Abi­dal, enèsim cop dur al pres­tigi del club, ja prou tocat, emer­geix alguna nova fil­tració dedi­cada als tri­pi­jocs de l’ante­rior pre­si­dent. No cal bar­re­jar ter­mes: ben dife­rent resulta la injustícia d’una eter­nit­zada presó pre­ven­tiva sense sentència dels cons­tants enre­nous d’algú que va pro­me­tre no fallar en l’exer­cici del càrrec i només acu­mula un dis­ba­rat inad­mis­si­ble rere l’altre. Com sem­pre, certa premsa con­ti­nua esmerçant ener­gies a tapar el desori, pro­esa ben difícil d’asso­lir. Ante­po­sen, és evi­dent, el bene­fici propi al bé de l’enti­tat. El Barça és només un negoci per a ells.

Ja no ens cre­iem res del que diuen, mal­grat que no parin de xer­rar por­ta­veus i de publi­car comu­ni­cats. Quan infor­mes fran­ca­ment l’opinió pública, pots man­te­nir un fil con­duc­tor, t’hagis equi­vo­cat o no. Entre excu­ses i fal·làcies, sem­bla impos­si­ble pre­ser­var una línia, recta i cor­recta, tal com hauríem d’exi­gir al Fut­bol Club Bar­ce­lona, amb tot el que és i repre­senta. Inten­tar com­pren­dre quin és el full de ruta que els guia resulta d’una ingenuïtat cor­pre­ne­dora. I no vols pen­sar en mani­o­bres interes­sa­des, ni inter­me­di­a­ris que es cobren favors, ni en res de tot això, que les teo­ries cons­pi­ra­ti­ves s’aca­ben així que entra la llum i el peri­o­disme d’inves­ti­gació de fets con­tras­tats, des­a­pa­re­gut del mapa per a desgràcia de l’ofici. I per què es llançaran a bus­car aquest o l’altre reforç? Ja no guar­des pre­pa­rada la res­posta adi­ent, sim­ple­ment per poten­ciar l’equip i emple­nar les seves neces­si­tats. T’han obli­gat a mal­fiar, a pen­sar mala­ment sota el risc d’encer­tar-la final­ment, quan es cone­gui la rea­li­tat de cada pas d’aquí un cert temps, com passa sem­pre. Al final, tot se sap. Però el camí es fa llarg i ara no ens atre­vim ni a fis­ca­lit­zar, a exi­gir la trans­parència que cor­res­pon­dria. Tot és brut, fosc, lleig, demà direm blanc i demà pas­sat, negre. Ens arri­ba­ran a convèncer que no hi ha un pam de net, avui a can Barça. El pit­jor mal­son, con­ver­tit en sag­nant rea­li­tat. Han acon­se­guit que rece­lis, fins i tot, de dues bones incor­po­ra­ci­ons, d’aque­lles que l’este­re­o­tip defi­neix de “per­fil Barça” com Art­hur i Len­glet. Si ho han fet ells, algun bony o ber­ruga aca­barà sor­tint. Una pena.