La història del mundial

El mun­dial ja és història, i la veri­tat és que no tri­ga­rem gaire a obli­dar-lo. D’un cam­pi­o­nat del món se n’espera que mos­tri el bo i millor que pot ofe­rir el fut­bol, i s’ha de reconèixer que els 63 par­tits que s’han jugat a Rússia han estat fran­ca­ment dece­be­dors. No tots ells, no en tot moment, però glo­bal­ment la com­pe­ti­ti­vi­tat ha dei­xat molt poc espai a l’espec­ta­cle i la foto­gra­fia resul­tant, ni l’ampli­a­rem, ni l’emmar­ca­rem, ni la pen­ja­rem a l’habi­tació, sim­ple­ment la des­a­rem a l’àlbum i d’aquí a uns anys, amb sort, recor­da­rem que França va gua­nyar, que Mbappe va pujar a la pas­sa­rel·la dels cracs uni­ver­sals i poca cosa més.

Segu­ra­ment ser­veix com a radi­o­gra­fia d’algu­nes coses que estan pas­sant al fut­bol d’elit. Una és que arriba exhaust a l’estiu, des­gas­tat per una tem­po­rada llarga, intensa i fins i tot abu­siva amb el fut­bo­lista, perquè al final uns i altres pri­o­rit­zen el negoci abans que l’espec­ta­cle. En aques­tes cir­cumstàncies, el com­po­nent físic con­di­ci­ona el joc, les ambi­ci­ons i els resul­tats bas­tant més que el talent fut­bolístic. Això sem­pre és mala notícia per a l’amant del fut­bol d’atac, el talent i l’espec­ta­cle. En canvi, ha estat una magnífica notícia per a la França de Desc­hamps, que ha acon­se­guit l’equi­li­bri ade­quat de força (Kante, Pogba, Matuidi, Umtiti, Varane, Giroud) i talent (Gri­ez­mann i Mbappé) per gua­nyar aquest mun­dial sense dis­cussió.

Hi havia alter­na­tiva. A Angla­terra, a Espa­nya, a Ale­ma­nya, fins i tot a França tri­om­fen pro­pos­tes més ambi­ci­o­ses amb el Man­City, el Barça, el Bayern o el PSG. Però al mun­dial, les dimis­si­ons d’Espa­nya i Ale­ma­nya, la impotència de l’Argen­tina i la insu­ficiència del Bra­sil han apla­nat el camí a la pro­posta gar­repa i espe­cu­la­tiva dels bleus, que han sacri­fi­cat talent per gua­nyar orga­nit­zació, con­tundència, segu­re­tat, fia­bi­li­tat, en defi­ni­tiva eficàcia. Una jugada intel·ligent, que malau­ra­da­ment acos­tuma a ali­men­tar tendència.

La bona notícia és que surt molt reforçat el fut­bol com a qüestió col·lec­tiva. I ja no per l’absència o impotència de les figu­res que tot ho poden i que tot mun­dial aspira a exhi­bir o des­co­brir, sinó per la sàvia uti­lit­zació del talent indi­vi­dual al ser­vei de l’interès o la neces­si­tat de l’equip. Gri­ez­mann, con­ver­tit en cen­tre d’ope­ra­ci­ons francès, n’ha estat un exem­ple magnífic, igual que Modric i Raki­tic amb Croàcia o De Bruyne i Hazard amb Bèlgica.