Vidal, per fer feliç Valverde

La pri­mera tem­po­rada d’Ernesto Val­verde a la ban­queta del Barça es va tan­car amb un fantàstic doblet de lliga i copa, un èxit rotund només tacat pel fracàs en la Cham­pi­ons i la desil·lusió de no haver pogut com­ple­tar tot el cam­pi­o­nat sense per­dre perquè es va per­dre la imba­ti­bi­li­tat al camp del Lle­vant en una tarda que hau­ria pogut aca­bar en ridícul si l’equip no s’hagués posat les piles en el tram final del par­tit. La gai­rebé imma­cu­lada lliga de l’equip i l’exhi­bició al Wanda Metro­po­li­tano en la final con­tra el Sevi­lla no van poder ama­gar que una tem­po­rada més es va fra­cas­sar a Europa. Tant se val que l’ore­lluda l’aixequés el Real Madrid, perquè el que de debò hau­ria de pre­o­cu­par el Barça és per què en els últims anys no ha estat capaç de superar els vui­tens de final i lluny del Camp Nou ha cai­gut amb estrèpit en par­tits d’eli­mi­natòries.

La der­rota a Roma va enut­jar, i molt, les altes instàncies del club, fins al punt que alguns van expres­sar els seus dub­tes amb Val­verde, que en aquell par­tit, com l’equip, es va veure superat i no va saber tro­bar cap tecla per fer reac­ci­o­nar l’equip sobre el camp. El grup, però, es va sobre­po­sar aviat d’aque­lla der­rota per aca­bar bé la tem­po­rada, acon­se­guint dos títols més per ampliar les vitri­nes del museu del club.

Val­verde, però, va mar­xar de vacan­ces sabent que des d’algun sec­tor del poder se’l va cen­su­rar i que el mànager gene­ral, Pep Segura, va deci­dir pres­cin­dir del seu gran vale­dor, Robert Fernández, per incor­po­rar Éric Abi­dal i Ramon Pla­nes a la secre­ta­ria tècnica. Tenia la paraula, això sí, que de cara a aquesta tem­po­rada tin­dria el fit­xatge de Gri­ez­mann, que final­ment no ha vin­gut, i que, com el club, es va assa­ben­tar de la seva nega­tiva a fit­xar en aquell docu­men­tal esperpèntic. I per aca­bar-ho d’ado­bar també va saber pels mit­jans que Pau­linho, amb qui comp­tava i de qui estava molt satis­fet, se’n tor­nava al Guangz­hou Ever­grande en una ope­ració que està far­cida d’inter­ro­gants. En la seva pri­mera roda de premsa als Estats Units ja va insi­nuar un males­tar amb aquesta pla­ni­fi­cació, des­lli­gant-se per com­plet de l’arri­bada del bra­si­ler Mal­com, lamen­tant l’adeu de Pau­linho i recla­mant l’arri­bada d’un altre mig­cam­pista al més aviat pos­si­ble. No és Val­verde un tècnic a qui li agradi alçar exces­si­va­ment la veu, però sí que té caràcter, i pel seu to i les seves parau­les s’intuïa que no estava del tot con­tent amb com s’esta­ven fent les coses.

El mis­satge va ser cap­tat pels diri­gents del club, que han vol­gut satis­fer el seu entre­na­dor amb el ràpid fit­xatge d’Arturo Vidal, un fut­bo­lista amb mol­tes incògni­tes per la seva edat i el seu estat físic –ha tin­gut pro­ble­mes al genoll– però que encaixa per­fec­ta­ment amb el que recla­mava Val­verde després de per­dre el bra­si­ler. El xilè, qua­li­fi­cat de “guer­rer” pel mateix Val­verde, és un fut­bo­lista amb caràcter, agres­siu, espe­ci­a­lista en l’anada i tor­nada, bon fina­lit­za­dor i que pot impri­mir el seu espe­rit com­pe­ti­tiu en els par­tits més deli­cats en la màxima com­pe­tició euro­pea. Si que és cert que el seu estil s’allu­nya per com­plet de l’estil Barça i de l’ADN del qual tant es pre­su­meix, però sobre aquest debat el tècnic està dis­po­sat a accep­tar que se’n parli mal­grat que ell, sem­pre pragmàtic, no amaga que en el seu lli­bret hi ha d’haver espai tant per a fut­bo­lis­tes com Art­hur, que està sor­pre­nent molt posi­ti­va­ment, com per a d’altres com Arturo Vidal, com­ple­ta­ment als antípodes.