Quan comença la cam­pa­nya ofi­cial, no sabem encara si els fut­bo­lis­tes llui­ran en forma, però estem segurs que la parròquia rut­lla a tota metxa, sem­pre dis­po­sada a ficar culle­rada en qual­se­vol plat d’actu­a­li­tat. Hi ha qui es feli­cita, per exem­ple, d’haver reco­llit un dine­ral en tras­pas­sos sense repa­rar en els calés inver­tits abans en mit­ja­nies o en la pluja de mili­ons tele­vi­sius que con­ver­teix equips com l’Ever­ton en poten­ci­als cli­ents d’una ingenuïtat cor­pre­ne­dora. Tot­hom ha de dir la seva, només fal­ta­ria, sobre la con­veniència o no de recu­pe­rar Thi­ago. Segons expo­sin els argu­ments, ja veus venir de quina corda són, en espe­cial quan ama­guen la jugada d’en Rosell per rebai­xar-li la clàusula i cobrar els calés del Bayern per arro­do­nir els comp­tes. D’això no te’n par­len, no. En tot cas esgri­mi­ran argu­ments de pare sever que car­rega la ira sobre el fill pròdig vedant-li el retorn o remu­ga­ran en l’hipotètic cas que acabi al Madrid, recurs pri­mari que no falla mai.

Sucós, també, el tomba i gira amb Riqui Puig. Poc devia ima­gi­nar el tosc Gat­tuso la que orga­nit­za­ria en tit­llar-lo de poeta sor­git de la gran escola Barça. De seguida, com acos­tu­mem aquí, arren­gle­rem posi­ci­ons en les trin­xe­res com si sentíssim el toc de cor­neta. N’hi hau­ria prou per sin­te­tit­zar la situ­ació argu­men­tant el talent del noi. Si en té, com ho demos­tra, poc importa l’edat, el físic o les excu­ses de mal paga­dor que puguin llançar des del bàndol con­ser­va­dor, sem­pre tan pesat per medi­o­cre. En tot cas, tasca de Val­verde anar-lo rodant. Amb les pro­me­ses, o hi con­fies o rece­les, no hi ha terme mitjà. Empipa recor­dar encara exem­ples com Pedrito o Bus­quets. Només espe­rem que tots ple­gats dei­xem el nano en pau i no l’emprem, ja ens ho ensu­mem, com a eina llancívola al cap dels ges­tors que s’omplen la boca par­lant d’estil i aca­ben amb la praxi del múscul, la cama forta, morir al camp i totes aques­tes bes­ti­e­ses que, pel que com­pro­vem deso­lats, que­den subrat­lla­des en la lli­breta del ple­ni­po­ten­ci­ari Segura. Si tan genial fos el seu ide­ari, no l’hau­rien dei­xat mar­xar de Liver­pool, terra que apre­cia la brotxa grossa, el físic i aques­tes vel·leïtats que, històrica­ment, mai no hem sen­tit aquí com a nos­tres, mal­grat hi hagi un bon tou de bar­ce­lo­nisme capaç d’aplau­dir els ges­tos popu­lis­tes dels fut­bo­lis­tes medi­o­cres, sense cap pro­fit pràctic. Aquí som més de Liceu i de morro fi, per si no recor­dem on érem anys enrere i algú se’ns ha des­pis­tat. Riqui Puig s’ha que­dat enmig, com el dijous, atra­pat en la cons­tant dialèctica entre romàntics que no ente­nen d’excu­ses quan obser­ven feso­mies apas­si­o­nants de les quals pre­te­nen ena­mo­rar-se i els poca-sol­tes que, per desgràcia, mal­den de mala manera a l’enti­tat per enco­lo­mar-nos Pog­bas i andròmines simi­lars. Ja ens temem que Val­verde, guar­dant les gar­ro­fes al sac, se’ns ha ali­neat amb el segon batalló, que té més poder, i per tant, dei­xarà Riqui als camps de gespa arti­fi­cial de la 2a B, on algun pare de família sense escrúpols voldrà fer-lo volar per mar­car ter­ri­tori. Consti en acta que no com­prem la ver­bor­rea de xar­latà d’aquells que, per falta de cri­teri i fer­mesa, t’asse­gu­ren que el raïm és verd abans d’assu­mir el repte i com­pro­me­tre’s amb el talent casolà. Gran vir­tut que no volen prac­ti­car. Van a segur, a mínims. I així, ens neguen ser el que voldríem. La iden­ti­tat.