Opinió

El futbol ha mort

Els amants irre­duc­ti­bles dels equips carismàtics com la Croàcia de Modric, l’Holanda de Cruyff, la Bulgària de Stòitxkov, l’Hon­gria de Puskás, o la Bèlgica de Hazard, s’han pas­sat una tem­po­rada rebent cal­bots pragmàtics dels ventrílocs del fut­bol. Pri­mer va ser Gri­ez­mann amb el xou mediàtic de no ho sé perquè vull cas i pidolo les abraçades que em neguen els bit­llets, una pan­to­mima, per cert, lli­gada a les cele­bra­ci­ons de labo­ra­tori vàcues de passió per ser tren­ding topic everyw­here i molt fucker every night, lla­vors va ser la super­copa a Tànger, allu­nyada de les ciu­tats impli­ca­des en la dis­puta perquè ens hem d’obrir a nous mer­cats per a bene­fici d’uns quants, i final­ment, per aca­bar d’assas­si­nar el Rilke de la pilota, arri­ben jor­na­des de lliga als Estats Units, expli­ci­tant sense embuts el paper irre­lle­vant del segui­dor fidel a l’estadi per afa­vo­rir el millor postor, o sigui, el fan exi­gent és subs­tituït per un bipo­lar cir­cums­tan­cial dis­po­sat a gau­dir del par­tit com si fos una exhi­bició dels Glo­be­trot­ters. Davant d’aquest pano­rama, Nietz­sche sor­ti­ria de la follia per pro­cla­mar als qua­tre vents la mort del fut­bol a mans dels teòlegs de la pilota, aquells que un dia el varen fer seu i ara espre­men la mame­lla per engrei­xar més l’obès i apri­mar el que ja hi anava acom­pa­nyat de l’avi quan era un nen. Així, doncs, com que no podrem fugir del sis­tema, em plan­tejo ani­mar el Japó en el pròxim mun­dial de Qatar per allò de la polisèmia de la seva ban­dera: el punt ver­mell enmig de la blan­cor serà sem­pre nos­tre.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)