John Martin Maher va néixer a Ardwick, Manchester, i és del City. Va ser guitarra de The Smiths i la música el reconeix com Johnny Marr perquè es va canviar el nom perquè no el confonguessin amb el bateria dels Buzzocks. Va ser escollit com un dels 50 guitarristes més influents de la història de la música després de tocar i gravar per a Bryan Ferry, The Pretenders, Simple Minds, Kristy MacColl, Kraftwerk, Talking Heads, Black Grape, Billy Bragg, Pet Shop Boys, i els Oasis. Marr és molt amic de Noel Gallagher i és fàcil veure’ls a l’Etihad; com en la celebració de l’últim títol de la lliga.

El seu tiet Christie li va regalar una samarreta del United, però mai la va utilitzar. Als deu anys el va portar a Old Trafford amb el seu cosí Martín, però Jhonny es va quedar fred. A la setmana següent, segons explica en les seves memòries, Quan és ara? (Malpaso, 2018), va anar a Main Road: “Faltava més d’un quilòmetre per arribar a l’estadi i em vaig adonar que el món per a mi sempre seria celeste”, diu. Marr aspirava a jugar a futbol mentre estudiava disseny. De fet, el Forest va arribar a fer-li una oferta i va provar en el City: “Era prou bo, però no em van agafar: era l’únic que feia servir delineador.”

Jhonny va començar a anar a veure els partits a principi dels setanta i els vuitanta els va viure a les grades de Main Street. Acostumava a seguir l’equip lluny de Manchester i recorda aquells anys com “d’extrema violència”. “Si t’ajuntaves amb aquells tipus, sabies a què t’exposaves.” I els nois eren durs als vuitanta. Recorda especialment una visita a Middlesboroug. Va tornar de miracle a casa, amb una bufanda vermella. “Durant mesos la gent pensava que era un trofeu, però vaig canviar- la amb un xaval del Boro, tan espantat com jo.” En aquella dècada gloriosa del City els ídols eren Summerbee, Bell, Book o Lee, però ell es va enamorar d’un extrem: Dennis Tueart. “Era el meu heroi al camp, murri i tenaç”, diu. Tueart (Newcastle, 1949) va jugar pel Sunderland, i va guanyar de manera increïble la final de la FA Cup al Leeds. “El partit ha quedat en la ment de moltes persones i s’ha convertit en un símbol icònic no només del club, també de la regió. Probablement perquè va ser una de les majors sorpreses de la història.” Però el Sunderland va seguir a segona i l’any següent, el març de 1974, va signar pel Manchester City. Internacional sis vegades, va guanyar la copa de la Lliga el 1976 amb un golàs. En una votació entre més de 20.000 fans per escollir els 50 moments de l’aniversari de la Lliga, el gol de la victòria de Tueart contra el Newcastle en aquella final del 76 va ser votat com el millor de l’any. Va fer 73 gols en 173 partits pel City.

Potser per la sang irlandesa, va acabar emigrant als EUA i va jugar amb el Cosmos, on va guanyar la SuperBowl el 78, i va ser nomenat man of the match« després de fer dos gols en la final (3-1) contra el Tampa Bay. Va tornar a Anglaterra, al City, però, ja veterà, va jugar poc; va signar per l’Stoke i el Burnley fins que, després de matar el cuquet en equips menors, va penjar les botes, és clar, a Irlanda, a Derry City. Tueart es va convertir en director del Manchester City, va fitxar Keegan com a entrenador i va posar les bases del futbol formatiu. Però el juliol del 2007, Thaksin Shinawatra va comprar el club i el va acomiadar posant punt final a 33 anys de relació amb el club.

L’admiració per Jhonny Marr segueix intacta. Ara està de gira presentant el seu últim treball, Call of Comet. Tipus molt actiu en la lluita contra la revenda d’entrades per als concerts, és a dir, contra empreses com Viagogo, el 26 de novembre estarà a Bikini. Segueix veient el món en blau cel i no oblida l’extrem que, segons diu, “només hauria estat més guai si hagués jugat amb una Gibson Les Paul penjada al coll mentre rematava a gol”.