Hem dei­xat de ser segui­dors per con­ver­tir-nos en cli­ents, el sen­ti­ment ha estat subs­tituït pel pro­fit del negoci. Tot se cen­tra a fer-nos gas­tar. Voleu fut­bol? Pagueu i calleu davant les mar­tin­ga­les sense dret a pro­testa. Res d’exi­gir les expli­ca­ci­ons que cor­res­pon­drien si això real­ment fun­cionés con­forme a paràmetres democràtics i val­gues­sin aque­lles boni­ques vir­tuts con­ver­ti­des en paper mullat. Hem vis­cut una set­mana curu­lla de sin­gu­la­ri­tats que pas­sen mig des­a­per­ce­bu­des, sense que ningú hi apro­fun­deixi ni valori la seva importància. Per començar, la per­versió pràctica d’una bona idea teòrica com el seient lliure. Esprémer al màxim el ren­di­ment d’un seient, sigui qui en sigui el bene­fi­ci­ari, resulta una ini­ci­a­tiva pecu­liar i arris­cada. Ara, però, arri­bem a extrems que pre­ci­sen acla­ri­ments per molt que gua­nyi, en teo­ria, la caixa del propi club. Si existís certa pressió popu­lar cohe­rent amb el que hau­ria de ser el fun­ci­o­na­ment cor­recte de l’enti­tat, l’invent hau­ria de ser replan­te­jat de cap a peus però, per començar, ni es moles­ten a infor­mar clara­ment sobre la situ­ació, una nebu­losa prou opaca, tal com interessa a qui en tre­gui pro­fit. Seguim. El PSG, aquest par­ti­cu­lar mal­son culer d’infi­nit talo­nari, es fixa en Raki­tic i la res­posta per amar­rar-lo aquí con­sis­teix en el ja habi­tual aug­ment de sou, com si fos l’única sor­tida. I el cost de la massa sala­rial de la plan­ti­lla pro­fes­si­o­nal con­ti­nua en per­cen­tat­ges dis­pa­rats, amenaçadors. A qui remuga, se’l calla amb diners, automàtica­ment. I de pas­sada, s’empipa l’entre­na­dor, a qui només s’exi­gei­xen tri­omfs.

És el mateix PSG que aca­barà per enco­lo­mar-nos Rabiot a canvi d’una res­pec­ta­ble quan­ti­tat i un sou side­ral, mal­grat no hagi demos­trat encara res aquí. Tant se val, els alta­veus del règim fa mesos que insis­tei­xen en el caprici pre­sen­tant el francès com l’invent més des­ta­cat per a la huma­ni­tat des de la peni­cil·lina, tan impres­cin­di­ble com l’aigua. Són els matei­xos que dema­nen segui­ment als enre­nous de Pogba, vella aspi­ració de múscul arre­bos­sat pel màrque­ting. No importa que el cava­ller, amb con­tracte vigent, es com­porti de manera matus­sera, impròpia, amb el club que li paga una mili­o­nada. Si poden, cap aquí que el por­tarà aquest nou qua­dre tècnic pre­sen­tat per la pro­pa­ganda, també, com el millor quar­tet des dels evan­ge­lis­tes. Som cli­ents, no afi­ci­o­nats, quan pre­sen­ciem el mer­cat d’entra­des i sor­ti­des, con­ver­tit en un dels estímuls més popu­lis­tes d’aquest fut­bolístic món a la deriva, on només interessa fer bullir l’olla. Ningú pre­gun­tarà a Val­verde, pel que es veu, si compta de veri­tat amb Rafinha, com ningú badarà boca en demanda de res­pon­sa­bi­li­tats per la com­pra d’Alcácer, ara cai­gut en desgràcia i abans, car com el foc, per si algú ho ha obli­dat. Amb les tele­vi­si­ons pagant la festa, tant se val hora i dia: el cli­ent ha de veure pilota cons­tant­ment en pan­ta­lla, no fos cas que es des­pistés, situés la reflexió lluny d’escena i s’atrevís, final­ment, a dema­nar un dràstic canvi de rumb en aquesta des­na­tu­ra­lit­zació fla­grant que con­ver­teix aquesta mena de refle­xi­ons en rebe­que­ria, pur brin­dis al sol. No ens en sor­ti­rem, ja ho sabem, però consti en acta la sor­presa davant tanta pas­si­vi­tat i tant de fer la gara-gara a les estratègies dels apro­fi­tats que es car­re­guen el fut­bol tal com el coneixíem i apreciàvem.