Vendre cocaïna de blaugrana

Tra­ves­sem la Praça do Ros­sio i a prop del Nicola un jove m’ofe­reix mari­hu­ana, el fito de dalt a baix perquè duu una samar­reta del Barça i lla­vors, malin­ter­pre­tant el meu esguard inqui­si­dor, em diu si vull cocaïna. M’enervo, i no per la seva anàlisi super­fi­cial d’una barba cubana i el posat de George Har­ri­son –estic acos­tu­mat a ser exa­mi­nat amb des­gana als aero­ports–, sinó perquè dis­tri­bu­eix bit­llets frau­du­lents al paradís ves­tit amb l’emblema del meu club. M’atanso a la seva ore­lla i li brindo a preu de cost un mis­satge inequívoc: si vols llo­gar a la teva mare fes-ho, però amb una altra cami­seta. No entenc el por­tuguès, però la gra­ve­tat de la res­posta aco­quina la Maite, que m’arros­sega cap al res­tau­rant men­tre el camell de Ros­sio i un ser­vi­dor uti­lit­zem els dits per dedi­car-nos ges­tos escul­tu­rals. Hores després, assi­mi­lant una baca­nal de gam­bes, torno a l’hotel recor­rent la part baixa de la plaça per evi­tar-lo, però altres dro­me­da­ris m’ofe­rei­xen farina amb samar­re­tes de ten­des de neumàtics i grups de punk. S’agra­eix el detall neu­tre. De totes mane­res, per aque­lla sen­sació bas­tarda d’expe­ri­men­tar el resul­tat de la meva exhor­tació apostòlica, l’endemà passo pel mateix indret i soc tes­ti­moni de la detenció d’en pape­ri­nes. No dubto. M’acosto al furgó poli­cial i li veig una cami­seta falsa de la Juven­tus, li asse­nyalo la samar­reta i li aixeco el dit polze acom­pa­nyat d’un petó. La seva reacció és vis­ce­ral: amenaça de matar-me, i és allà on deci­deixo que abans de morir tor­naré a Lis­boa a visi­tar-lo.