Experimentant amb l’atletisme

L’atle­tisme és un esport com­pli­cat i sen­zill alhora. Com­pli­cat perquè hi ha un munt de pro­ves dife­rents, cur­ses amb obs­ta­cles o sense, indi­vi­du­als o de relleus, salts, llançaments, marxa atlètica i pro­ves com­bi­na­des, però també sen­zill perquè el que creua pri­mer la línia d’arri­bada de les cur­ses, salta més lluny o més amunt en els salts, suma més punts en les pro­ves com­bi­na­des o llança més lluny en els llançaments, gua­nya. Així ha estat des de sem­pre. La fede­ració inter­na­ci­o­nal d’atle­tisme es va fun­dar el 1912 i va ser a par­tir de lla­vors que es van començar a homo­lo­gar els rècords mun­di­als, però exis­tei­xen mar­ques fetes en el que es coneix com “l’era pre-IAAF”. 11.0 en els 100 m del 1867, 32:35.0 en els 10.000 m del 1847 o 1,575 en el salt d’alçada del 1827. O sigui que tot ple­gat no és cosa de fa qua­tre dies.

El cap de set­mana pas­sat, però, en la ter­cera edició de la copa con­ti­nen­tal –que va néixer el 1977 com a copa del món i de la qual es van dis­pu­tar deu edi­ci­ons amb aquest nom fins al 2006–, les nor­mes es van can­viar. La copa con­ti­nen­tal la dis­pu­ten les selec­ci­ons d’Amèrica, Europa, Àfrica i una ano­me­nada Àsia-Pacífic. Algú de la IAAF va pen­sar que calia posar emoció en algu­nes pro­ves i es van inven­tar unes eli­mi­natòries en els salts horit­zon­tals i en els llançaments, i que en les cur­ses llar­gues –els 3.000 metres– s’eli­mi­nes­sin els atle­tes que anes­sin en últim lloc en cadas­cuna de les vol­tes. Així, en el disc femení, la cro­ata San­dra Perko­vic va ser la que va llençar més –68,44 m– en el con­curs, però la que va gua­nyar va ser la cubana Yai­mie Pérez, que va llençar 65,30 m en la final con­tra Perko­vic, que va fer nul en l’últim llançament. En el pes femení, la que va gua­nyar va fer la ter­cera millor marca de les vuit par­ti­ci­pants, però va ser la millor en la final. I aquest cop no van repe­tir l’expe­ri­ment d’altres oca­si­ons en què en l’alçada o la perxa eli­mi­na­ven els atle­tes en fer tres salts nuls, sense neces­si­tat de ser con­se­cu­tius. Tot ple­gat, un gran dis­ba­rat que nega l’estratègia en les cur­ses –la història està plena d’atle­tes que han gua­nyat havent anat últims durant bona part de la cursa– i la com­pe­ti­ti­vi­tat fins al final en els con­cur­sos –i no de només els dos que arri­ben a la final, sinó dels vuit de la millora–. Un clar exem­ple de com es pot aca­bar anant enrere quan el que es pre­te­nia era anar enda­vant.