Això de la samar­reta de qua­dres és un nyap monu­men­tal, fruit d’aquest màrque­ting capaç de car­re­gar-se el més sagrat amb l’únic objec­tiu de ven­dre. Al final acon­se­gui­ran que avor­rim el fut­bol modern, aquesta falòrnia de negoci en què han con­ver­tit el joc i l’esport que tant ens agra­dava. Ens rebenta allò tan tòpica­ment català de refu­giar-se en el qui paga mana. Al dic­tat d’aquesta dita se’ns con­vida a empas­sar qual­se­vol gri­pau que Nike sigui capaç de per­pe­trar, qual­se­vol burla als senyals iden­ti­ta­ris d’un club que, des que van embo­gir amb el canvi anual de samar­reta per fer negoci, ha ves­tit els colors més estra­fo­la­ris, de les mane­res més contràries a la tra­dició emo­ci­o­nal here­tada dels ances­tres. No tot s’hi val, per molt que paguis, ho jus­ti­fi­quis tot amb els èxits de ven­des i sur­tin a pas­seig els pro­pa­gan­dis­tes de torn a escam­par mera­ve­lles d’aquests injus­ti­fi­ca­bles qua­dres. A propòsit de la nova mali­feta, el pre­can­di­dat Víctor Font es decla­rava par­ti­dari de rea­lit­zar con­sulta oberta entre els socis per cop­sar la seva opinió al res­pecte. N’hi hau­ria prou amb la ins­tau­ració del vot uni­ver­sal de caràcter digi­tal, nove­tat radi­cal­ment democràtica i avançada que s’escau com un ves­tit a mida a una enti­tat que abusa a l’hora de van­tar-se sobre aquest tipus de valors. De seguida, però, van con­tra­a­ta­car els dòber­mans de la junta pro­cla­mant que no es pot con­sul­tar cons­tant­ment qual­se­vol fotesa, fit­xatge o pro­jecte, pro­cla­mant que això atemp­ta­ria con­tra la lli­ber­tat d’acció con­subs­tan­cial a qual­se­vol ges­tor. Com sem­pre, els convé con­fon­dre naps i cols en bene­fici propi.

Ja que hi som, des­ta­pem la capsa dels trons. La samar­reta és una cala­mi­tat i per molt que intuïm el rebuig de l’afi­ci­o­nat ens la faran empas­sar (i com­prar) sí o sí. Ente­sos. En paral·lel, de totes mane­res, en lloc d’acos­tu­mar-nos que ningú, abso­lu­ta­ment ningú, badi boca per cri­ti­car o mati­sar les deci­si­ons de la junta, siguem valents i cohe­rents amb la tra­jectòria del més que un club i optem per la radi­ca­li­tat. Vot uni­ver­sal imme­diat per a les con­sul­tes de cert pes, com aquesta, i en espe­cial, de cara a les pro­pe­res elec­ci­ons a la pre­sidència. Que voti tot­hom des del seu ordi­na­dor, que tren­quin els habi­tu­als i paupèrrims per­cen­tat­ges de par­ti­ci­pació pre­sen­cial en els comi­cis. Així giraríem full dels dos blocs tra­di­ci­o­nals de votants, fèrri­a­ment esta­blerts durant les dues últi­mes dècades en uns 25.000 votants de caràcter con­ser­va­dor, per ano­me­nar-los d’alguna manera ente­ne­dora, i els 15.000 dis­po­sats a donar suport als pro­gres­sis­tes. Repu­bli­cans con­tra demòcra­tes a la manera elec­to­ral ame­ri­cana que no repre­sen­ten ni la mei­tat del col·lec­tiu. Ni el 50 per cent, subrat­llem. No som tan demòcra­tes? Doncs enda­vant les atxes. No val, de pas­sada, jus­ti­fi­car-se amb la con­vo­catòria de referèndums induïts i ten­den­ci­o­sos en què sem­pre gua­nya qui els con­voca, com va ser el cas de l’Espai Barça, un brin­dis al sol vali­dat sense que ningú conegués el con­tin­gut de la reforma. El vot uni­ver­sal, entre mil avan­tat­ges, també val­dria per espe­ro­nar l’anes­te­si­ada massa social, incor­po­rar sec­tors joves fins ara sense veu i espa­vi­lar la direc­tiva, que així se sen­ti­ria mínima­ment fis­ca­lit­zada. D’aquesta manera, tor­nem a la samar­reta, podria esti­rar les ore­lles a Nike i dir-li què coi s’han cre­gut amb tanta broma pesada.