Hauríem de guar­dar ben pre­sents en la retina la ingent quan­ti­tat d’imat­ges que Messi ens regala. I en la memòria, per pre­ser­var la feli­ci­tat que ens pro­cura. La col·lecció de tot allò que Leo ha creat en el decurs de la seva llarga i por­ten­tosa car­rera mereix una pre­ser­vació museística, un cop com­pro­vada la seva fal·lera de per­llon­gar cons­tant­ment aquest grau de geni­a­li­tat impos­si­ble per a la resta d’humans. Tam­poc aspi­rem ja a com­pi­lar una enci­clopèdia de paret que enqua­derni les mera­ve­lles escri­tes per cele­brar les seves acci­ons. Ens plau i enor­gu­lleix la incal­cu­la­ble pluja de flo­re­tes llançades des d’Angla­terra després de l’últim reci­tal a la cate­dral de Wem­bley, esce­nari ideal. Tot­hom rema en la direcció única de con­si­de­rar-lo el millor fut­bo­lista de la història, com no podia ser d’altra manera, amb justícia i argu­men­tari car­re­gats de raons. I ves­teix la samar­reta blau­grana, la dels culers, no ho obli­dem mai. No hem tin­gut ni tin­drem millor ambai­xa­dor que aquest, insu­pe­ra­ble en la seva com­petència per al càrrec. Honora l’escut com ningú mai ho ha fet. Tant de bo si sabem enor­gu­llir-nos d’ell eter­na­ment.

De dime­cres pas­sat ens que­dem amb l’expressió del geni després del quart gol, exhaust per l’esforç, sense afe­gir-se del tot a la pinya de cele­bració defi­ni­tiva per manca d’esma, cons­ci­ent que arro­do­nia el fes­ti­val amb un dels seus segells carac­terístics. Després d’inten­tar dos envi­a­ments a la xarxa que aca­ba­ren petant con­tra els pals rivals, Messi encara va cer­car una mica d’alè en l’entos­su­di­ment per diri­gir l’últim intent a la diana. Abans parlàvem de xuts, més o menys forts, que rema­ta­ven la jugada en gol. Ara, ampli­ant el reper­tori del voca­bu­lari fut­bolístic, ens ente­nem a la per­fecció quan des­cri­vim que el deu exe­cuta pas­sa­des que aca­ben dins i pugen al mar­ca­dor. Un toc suau i col·locat, com si fos de jugada, con­ver­tit en defi­ni­tiu. El grau de com­promís, de pro­fes­si­o­na­li­tat, d’estima a la samar­reta i la infi­nita apor­tació d’aquest home ens obliga a ima­gi­nar com serà l’estàtua que, algun dia, haurà de pre­si­dir l’entrada al Camp Nou per immor­ta­lit­zar l’agraïment culer, ja cons­ci­ent per sem­pre més que mai cap fut­bo­lista ha donat tant a la causa blau­grana. Mai, ningú. Tot és exa­ge­rat en Messi. I no queda altra opció que l’excés si vols repli­car-lo a un nivell que no des­me­reixi.

El sol que enllu­erna i també tapa ombres no pot, però, ama­gar un parell de refle­xi­ons. Pri­mera, després d’encer­tar-la amb l’onze a Wem­bley, Val­verde ha de man­te­nir ren­di­ment i fer un difícil pas enda­vant, con­sis­tent a asse­gu­rar que fun­ci­o­nin les rota­ci­ons, a dis­se­nyar diver­sos plans que no notin l’absència dels eterns titu­lars. Encer­tar-la en la solució defi­ni­tiva, que tant es resis­teix. No va de dibuix tàctic, ni tam­poc de par­lar de suor, acti­tuds o excu­ses primàries. Es tracta que ren­dei­xin quinze o setze, segons exi­geixi el matx del dia. Només l’elit dels entre­na­dors sap com traure par­tit d’una plan­ti­lla. I aquest és el seu repte. I l’últim comen­tari, dedi­cat a un ani­ver­sari. Ens sem­bla fins i tot poètic, i òbvi­a­ment apro­piat, asse­nya­lar l’1-O com el final d’un llarg recor­re­gut. Aquell dia, el Barça va dei­xar de ser “més que un club” jugant a porta tan­cada. Ara, queda limi­tat a lema de màrque­ting. Qui bus­qui con­sol, pot accep­tar la deri­vació: “Messi que un club”. I prou.