Dels qua­tre fit­xat­ges d’aquesta tem­po­rada, només Art­hur Melo va pel camí de con­so­li­dar-se com un fut­bo­lista impor­tant per a l’equip de Val­verde. Mal­com amb prou fei­nes compta per al tècnic, que l’ha dei­xat a la grada en diver­sos par­tits, Len­glet tindrà opor­tu­ni­tats només per donar des­cans a Umtiti, i Arturo Vidal comença a mos­trar símpto­mes d’estar bas­tant enut­jat pel seu paper de secun­dari en aquest inici de cam­pi­o­nat. Art­hur, per con­tra, ha aca­bat sent titu­lar en els dos últims par­tits con­tra el Tot­ten­ham en la Cham­pi­ons i con­tra el València, i tot­hom dona per fet que cos­tarà apar­tar-lo de la titu­la­ri­tat en els pro­pers com­pro­mi­sos de l’equip. El bra­si­ler ha con­fir­mat les bones sen­sa­ci­ons que es van intuir en els par­tits de la pre­tem­po­rada. Que tenia clara­ment un estil de joc i un per­fil que encai­xa­ria per­fec­ta­ment al mig del camp del Barça. A Wem­bley va fer un grandíssim par­tit i con­tra el València a Mes­ta­lla va tenir con­tinuïtat. Amb ell sobre la gespa, el fut­bol blau­grana es molt més recognos­ci­ble i l’equip es mos­tra molt més sòlid, més equi­li­brat i amb més capa­ci­tat per domi­nar els par­tits a través de la pos­sessió de la pilota.

Encara que pugui sem­blar sor­pre­nent, a Art­hur li ha cos­tat convèncer Val­verde de les bon­dats del seu fut­bol. Aquest sem­blava reti­cent a fer-li plena con­fiança argu­men­tant que neces­si­tava un procés d’adap­tació pel fet de venir d’una com­pe­tició tan dife­rent com la bra­si­lera, i per la seva joven­tut. Sim­ples excu­ses per no atre­vir-se a reconèixer que en els pri­mers par­tits l’equip no aca­bava de rut­llar i que els bons resul­tats havien maqui­llat. L’acti­tud del bra­si­ler durant tot aquest temps ha estat exem­plar. Sense aixe­car la veu, ha con­ti­nuat tre­ba­llant dura­ment espe­rant el seu moment, con­vençut de les seves capa­ci­tats, rea­fir­ma­des gràcies als elo­gis públics de Leo Messi, que el va asse­nya­lar com un dels fit­xat­ges que més l’havien sorprès posi­ti­va­ment. I un cop Val­verde li va donar l’opor­tu­ni­tat de jugar, no l’ha des­a­pro­fi­tada. Fugint de les com­pa­ra­ci­ons perquè poden fer més mal que bé, con­tra el Tot­ten­ham alguns dels seus movi­ments i per com pro­te­gia la pilota van recor­dar l’enyo­rat Xavi Hernández, encara que avui per avui la distància entre ells dos sigui side­ral. Tant de bo Art­hur pugui arri­bar algun dia a assem­blar-se al de Ter­rassa, un dels millors mig­cam­pis­tes que han ves­tit mai la samar­reta blau­grana.

I men­tre la seva acti­tud es pot qua­li­fi­car d’exem­plar, a l’altre cantó tenim Arturo Vidal, que, si no can­via, es pot con­ver­tir en un focus pro­blemàtic per al bon ambi­ent que regna en la plan­ti­lla. El xilè té un pro­blema d’ori­gen, i és que es deu pen­sar que el seu fit­xatge va ser una recla­mació dels pesos pesants de l’equip quan van fer-se el seu diagnòstic de l’eli­mi­nació euro­pea a mans del Roma. Algu­nes veus van exi­gir públi­ca­ment juga­dors més físics i amb més caràcter, i Arturo Vidal es devia pen­sar que ja ho tenia tot fet per fer-se un lloc en l’equip titu­lar del Barça. I això no és així. Aquesta situ­ació l’ha dei­xat des­con­tent, i no se n’amaga. Només ha dis­pu­tat dos par­tits com a titu­lar d’onze pos­si­bles, i això no s’ho espe­rava de cap de les mane­res. Però el que ha de fer és demos­trar al ter­reny de joc que mereix jugar més i no anar esbom­bant el seu males­tar a través dels seus per­fils a les xar­xes soci­als. Perquè així l’únic que acon­se­guirà és que Val­verde encara hi confiï menys i que con­si­deri que no està impli­cat en l’equip.