Sal­tem de Wem­bley a Mes­ta­lla, d’un estat d’ànim al con­trari amb abso­luta faci­li­tat, senyal que no les tenim totes. Val­verde ha pas­sat de ser res­pec­tat entre­na­dor de con­sens a con­cen­trar els dub­tes de les diver­ses fac­ci­ons i sen­si­bi­li­tats del bar­ce­lo­nisme. En aquest con­tinu vaivé on estem incòmoda­ment ins­tal·lats, el que avui és blanc demà salta altre cop al negre. Aquells fit­xat­ges que sem­bla­ven esplèndids, ara tor­nen a resul­tar diana de sos­pita. En espe­cial, Arturo Vidal, que ha acon­se­guit la petita pro­esa d’esgo­tar-nos la paciència a les pri­me­res de canvi. Enho­ra­bona al xilè per la rellis­cada de boca­moll i recor­dar-nos que no calia afron­tar la inversió de 18 mili­ons en un fut­bo­lista de bai­xada, d’estil que s’assem­bla a l’ortodòxia blau­grana com un ou a una cas­ta­nya. Ja que Pep Segura té capri­cis cars, ha de sor­tir a jus­ti­fi­car-los en públic. Curiós, el cas de l’actual ideòleg. Diu que sos­pira per la qua­li­tat, el talent i la per­vivència del plan­ter, però en la pràctica incor­pora pica­pe­drers com el mig. Així ali­menta aquest lent declivi cap a la pèrdua d’excel·lència. Si hem de ser francs, de Segura només anhe­lem, com qui posa un ciri al sant en espera de pro­di­gis sobre­na­tu­rals, que sigui capaç de por­tar De Jong i De Ligt, els dos noms que des­per­ten la una­ni­mi­tat dels ente­sos. Por­ten el tarannà Barça a la sang i amb ells ens toca­ria la lote­ria. Però no, es veu que anem atra­fe­gats amb altres tos­su­de­ries, com la dèria per Rabiot. Si no en vam fer prou amb el cla­te­llot de Ney­mar com a res­posta per haver pretès Ver­ratti, tor­nen a empre­nyar el PSG. O sigui, no for­gen ali­an­ces bene­fi­ci­o­ses amb l’Ajax i tam­poc saben pre­ser­var-se dels adver­sa­ris. O dei­xar-los tran­quils per no rebre la segona plan­to­fada dels àrabs, sim­ple­ment.

Hem pas­sat la set­mana dis­trets amb els críptics mis­sat­ges de pro­testa d’en Vidal recla­mant més pro­ta­go­nisme. Només fal­tava aquesta d’un cos estrany, una nosa en el joc de posició que Segura i com­pa­nyia volen jus­ti­fi­car com l’home capaç de posar cama, caràcter i mala bava quan sigui neces­sari, com si amb aquests atri­buts el Barça hagués gua­nyat alguna cosa en la seva vida recent. En tot cas, per molt que el noi es vanti de currículum, aquí encara no ha demos­trat res. I aquesta és l’empresa que, ves per on, ara li paga esplèndi­da­ment. Sense nostàlgies, tro­bem a fal­tar el fut­bol d’abans, quan es des­pat­xa­ven insur­rec­ci­ons tan injus­ti­fi­ca­des amb mul­tes o per­llon­ga­des ban­que­tes per alliçonar el díscol pro­ta­go­nista sobre la supre­ma­cia del bé col·lec­tiu. Dis­sor­ta­da­ment, la manca d’auto­ri­tat i lide­ratge al club que supor­tem amb resig­nació com­por­tarà que ningú li estiri les ore­lles més enllà d’un parell de titu­lars de premsa per que­dar bé. Si el tal Vidal és un pro­fes­si­o­nal que vol obte­nir el res­pecte de la nova parròquia, només ha de mirar Messi, imi­tar-lo, callar i ren­dir quan jugui. Res més. Nul·la tolerància a aquest tipus de gent, gens cons­ci­ent dels seus pri­vi­le­gis, incapaços de sos­pe­sar i ale­grar-se de la sort d’haver fit­xat pel Barça quan quasi li tocava jubi­lació dau­rada en algun d’aquests països que paguen for­tu­nes als fut­bo­lis­tes reti­rats de l’alta com­pe­tició. Ens encan­ta­ria que renyes­sin Arturo Vidal, però sem­bla que en aquest club ningú recorda als eixe­le­brats que el bé gene­ral prima sobre l’ego­isme. Qui el va fit­xar, Segura?