Hem de con­fes­sar la nos­tra fas­ci­nació per com ha mane­gat Flo­ren­tino la con­trac­tació i ces­sa­ment de Lope­te­gui. O estu­pe­facció, que en aquest cas seria gai­rebé sinònim. Acos­tu­mem a man­te­nir que la república blau­grana no hau­ria de viure pen­dent de l’antítesi blanca, però l’anàlisi del cas bé s’ho val. Encara que només sigui per pren­dre’n nota i apren­dre en casa ali­ena. Han pas­sat uns dies des de l’apa­rició del bru­tal comu­ni­cat amb què el Real Madrid va aco­mi­a­dar l’ara exen­tre­na­dor. No podia ser més bar­roer i allu­nyat en antípodes d’aquest segell de senyo­riu de què tant es van­ten. Quan tocava, poc ens va sor­pren­dre que l’opinió pública espa­nyola no s’esverés en com­pro­var que el tot­po­derós empre­sari posava els seus interes­sos per davant dels de la sacro­santa nació i la seva selecció. Ningú no va dir ni piu; van tro­bar la traïció de Lope­te­gui la cosa més natu­ral del món, com si els valors i un com­por­ta­ment mínima­ment cava­ller no apli­ques­sin quan pel mig es mouen interes­sos d’estat. De l’estat que ves­teix de blanc, natu­ral­ment. Com a tants, ens va sor­pren­dre la tria. Lope­te­gui era l’últim recurs després d’unes quan­tes car­bas­ses rebu­des per la casa blanca. Repas­sant el seu full de ser­veis, ja sem­blava una pro­esa que es mengés els tor­rons. No s’ha crus­pit ni els pane­llets, justícia poètica i càstig a la seva mali­feta.

Cap taleia de fer lle­nya, anhel que resul­ta­ria ingenu. Un poder fàctic bàsic de l’espa­nyo­li­tat es refà de seguida de les cri­sis i així pas­sarà també després d’aquest sotrac. Tot i així, la fas­ci­nació per­sis­teix per altres ban­des. Per exem­ple, en com­pro­var com és de mesell el peri­o­disme espor­tiu espa­nyol, de què ema­nen ter­gi­ver­sats cor­rents d’opinió, lli­gat i ben lli­gat quan es tracta de no asse­nya­lar les erra­des que pugui come­tre el senyor pre­si­dent, empre­sari refe­ren­cial d’un país incapaç d’atu­rar-li els cons­tants tri­pi­jocs, la seva pica­resca cor­te­sana, els seus Cas­tors que tant per­ju­di­quen el bé comú. Amb l’adeu de Cris­ti­ano Ronaldo, resulta obvi, al Madrid li man­quen un tou de gols, però l’amo no ha vol­gut fit­xar en cla­mo­rosa errada. Sem­bla que pre­fe­reix estal­viar per afron­tar l’obra faraònica, pri­vada però que sem­bla pública, de cobrir el Ber­nabéu. Un munt de mili­ons difícil­ment com­pren­si­bles com a inversió ina­jor­na­ble si no s’explica pel seu interès, ben par­ti­cu­lar. Al camp, el senyor Pérez ha dei­xat el lide­ratge en mans d’un gal·lès irres­pon­sa­ble, que no res­pon a un nivell mínima­ment exi­gi­ble ni per apren­dre l’idi­oma de qui li paga. Bale és un caprici més de l’amo entos­su­dit. Tot ple­gat, difícil d’enten­dre i des­pu­llat, com acos­tuma a pas­sar, per un dolorós 5-1 en con­tra a casa del pit­jor adver­sari. Però tant se val: un con­ti­nuarà fent la seva vènia a Espa­nya, els alta­veus mediàtics segui­ran tapant-li les ver­go­nyes i difo­nent una vari­ant idíl·lica de fake news que la gent s’empassa. Els allu­nyats de tan curiós feno­men per­sis­ti­rem emba­da­lits en la visió de l’espec­ta­cle, incapaços de capir com se les gas­ten per aque­lles ter­res quan volen sor­tir-se amb la seva, impo­sar el seu interès sense moles­tar-se a dis­si­mu­lar. No tot con­sis­teix a riure’s de la pun­tual desgràcia ali­ena o que­dar-se sis­temàtica­ment boca­ba­dat per com s’ho mane­guen. Espe­rem que mai els copiem tan nefast model. També en fut­bol tenim una manera cata­lana de fer. I que duri.