Selecció natural

No depen­dre de la popu­la­ri­tat volu­ble té l’avan­tatge de la lli­ber­tat d’expressió (dins dels límits de la com­petència lec­tora de l’oli­gar­quia judi­cial, s’entén). Entre aques­tes dues bar­re­res, el lliure albir depèn de l’equi­li­bri per­so­nal, que és el posat que pre­nem a l’hora de man­te­nir-nos amb una certa dig­ni­tat en la corda fluixa de la unió d’allò que fem amb la nos­tra manera d’enten­dre cap on hau­rien d’anar les coses: les nos­tres idees, els nos­tres valors, la nos­tra edu­cació, la nos­tra herència... Diguin-ne com vul­guin, perquè avui, que la mort de les ide­o­lo­gies ha estat cer­ti­fi­cada per la moda d’un sol ús, del prêt-à-por­ter i del take away, ni els eufe­mis­mes no els sal­va­ran de fer el ridícul; perquè par­lar d’això, no es porta. Bana­li­tat i per­ver­si­tat, doncs, a banda, la sonsònia de no posar un espor­tista català en la dis­jun­tiva de negar-se a par­ti­ci­par en la selecció espa­nyola per no frus­trar la seva pro­jecció és ben cohe­rent amb la decisió dels estu­di­ants d’aban­do­nar els estu­dis de filo­lo­gia cata­lana per abraçar la uni­ver­sa­li­tat cas­te­llana, o dels de medi­cina, d’aban­do­nar la fami­liar per poder anar pel món amb una espe­ci­a­lit­zació cos­mo­po­lita, posem pel cas. Així doncs, que ens fal­tin pro­fes­sors i met­ges de capçalera –per seguir amb els dos exem­ples– ja ens està bé, perquè ens esti­mem més de ser con­seqüents i evi­tar d’esti­mu­lar el com­promís amb una gent que s’ha d’extin­gir que no pas dei­xar de repe­tir una vegada i una altra que, ara que està en plena forma, en Luis Enri­que se’ns ha d’endur en Jordi Alba a la selecció natu­ral espa­nyola.