El Barça con­ti­nua líder de la lliga, però s’assem­bla poc a l’equip que fa un any, a més de coman­dar la clas­si­fi­cació del cam­pi­o­nat, ja començava a encar­ri­lar la victòria final. Lla­vors Val­verde aca­bava d’arri­bar i Ney­mar aca­bava de mar­xar. La pri­o­ri­tat era fal­car l’equip i recons­truir-lo al vol­tant de Messi, dia a dia, par­tit a par­tit, i la lliga era el millor esce­nari per acon­se­guir-ho. El tècnic es va refu­giar en el 4-4-2 i l’equip era sobre­tot sòlid i fia­ble. Tant que en aquest punt del cam­pi­o­nat només havia encai­xat 4 gols. I, es clar, havia sumat 34 punts de 36 pos­si­bles. Un any després, el seu equip també és líder, però no és ni sòlid i ni fia­ble, ja que ha encai­xat 14 gols més i ha sumat 10 punts menys.

La sag­nia defen­siva és encara més cri­da­nera si acu­dim a la història i veiem que el Barça no havia encai­xat tants gols (18 en 12 par­tits) des de fa més de 40 anys, con­cre­ta­ment des de la tem­po­rada 74-75. Val la pena recor­dar, a tall d’anècdota, que aque­lla tem­po­rada (la segona de Johan Cruyff a l’equip) el Barça tenia mol­tes il·lusi­ons posa­des en la copa d’Europa, perquè no l’havia jugat durant 14 anys, des de la des­a­for­tu­nada final de Berna (1961). Coin­cidència? Pot­ser, però és un fet que després de gua­nyar 8 de les últi­mes 10 lli­gues i de no pin­tar gaire cosa a Europa els últims anys, amb tres eli­mi­na­ci­ons segui­des en els quarts de final, el que motiva de veri­tat els juga­dors –i també el club– és la Cham­pi­ons. I la tra­jectòria de l’equip no n’ha dei­xat gai­res dub­tes, amb grans par­tits i els millors minuts de fut­bol con­tra PSV, Tot­ten­ham i Inter i una versió molt menys intensa, bri­llant i regu­lar a la lliga.

Els 18 gols encai­xats tenen un altre gran res­pon­sa­ble. La decisió de Val­verde de fer un pas enda­vant en atac, apro­fi­tant el talent ofen­siu que té a la plan­ti­lla, era ambi­ci­osa i lògica, com el retorn al 4-3-3, però això ha debi­li­tat l’equi­li­bri defen­siu de l’equip, perquè el 4-3-3 obliga els davan­ters a ser molt més agres­sius i cons­tants en la pressió i és un fet que Messi té llicència per tor­tu­rar els rivals a còpia de dri­blat­ges, gols i assistències, però també per pres­si­o­nar i defen­sar quan ho cre­gui con­ve­ni­ent. Per això, sense Messi, l’equip ha bri­llat en l’aspecte col·lec­tiu. Una para­doxa que ara, amb l’argentí recu­pe­rat, li tocarà resol­dre a Val­verde.