Narcís Coma­dira (Girona, 1942) és un poeta neo­nou­cen­tista que avui fa vuit dies va començar el seu dis­curs d’inves­ti­dura com a doc­tor hono­ris causa per la UdG dient que “amb pre­sos polítics i exi­li­ats, amb una justícia que ha esde­vin­gut tor­tura [...], la situ­ació no és gens favo­ra­ble a la cre­ació”, però que pro­cu­ra­ria con­ti­nuar tre­ba­llant d’una manera cohe­rent i digna.

És ben pro­ba­ble que hi hagi col·legues prou doc­tes per defi­nir-lo millor: de fet, el seu padrí acadèmic, Xavier Pla, ja va com­pa­rar-li la poètica amb la del filòsof i filòleg Gia­como Leo­pardi, con­si­de­rat el prin­ci­pal poeta del roman­ti­cisme italià. El que és clar és que a hores d’ara només hi ha 24 per­so­nes que lle­gei­xin algun dels 1.858 exem­plars dels 60 títols de la seva obra que la Xarxa de Bibli­o­te­ques de la província de Bar­ce­lona posa a l’abast dels 3.972.475 elec­tors que hi viuen.

Cinc dies abans, Marc Márquez (Cer­vera, 1993) va negar-se a sor­tir al balcó de l’ajun­ta­ment de la ciu­tat perquè hi havia una pan­carta que recla­mava la lli­ber­tat dels pre­sos polítics i va fer una roda de premsa a la uni­ver­si­tat amb què Felip V va anul·lar les cata­la­nes per decla­rar que només volia estar amb la seva gent i que no es bar­re­ges­sin les coses. Després se’n va anar cap a la plaça Pius XII envol­tat per les mar­ques comer­ci­als que el paguen (Rep­sol, Honda, Red Bull...), més de 50 mit­jans de comu­ni­cació, milers de per­so­nes i les ban­de­res amb el número 93 que l’ido­la­tren igno­rant la met­zina que mes­clen.