L’estrès i l’antídot

Durant els 36 anys que fa que em dedico al peri­o­disme espor­tiu m’han pre­gun­tat en mol­tes oca­si­ons si no em cansa, o m’avor­reix, la repe­tició any rere any de les tem­po­ra­des espor­ti­ves. Sem­pre és el mateix, em diuen. La res­posta ha estat sem­pre que no, que cada tem­po­rada pas­sen coses que la fan dife­rent de l’ante­rior. També he de reconèixer que, amb els pas dels anys, hi ha situ­a­ci­ons que sí que em comen­cen a can­sar.

Una de les coses que mai m’han agra­dat és aquesta tendència que tenim els peri­o­dis­tes espor­tius a ser més lles­tos que ningú. Sem­pre en sabem més que fut­bol i de bàsquet, per esmen­tar els esports més mediàtics, que els matei­xos entre­na­dors i juga­dors que en són pro­fes­si­o­nals. Ara mateix tots en sabem més que Ernesto Val­verde o San­ti­ago Solari. I més que els direc­tius, ja no cal dir-ho. Hi ha situ­a­ci­ons en què podria arri­bar a ser cert, en algun moment i cir­cumstància, però en la majo­ria de casos no negaré que més d’un cop he pen­sat que m’agra­da­ria veure algun com­pany de pro­fessió asse­gut a la ban­queta d’algun equip pro­fes­si­o­nal de fut­bol o de bàsquet. A veure com se’n sor­tia.

En el meu cas, he tin­gut la sort de tro­bar com una mena d’antídot a aquest estrès espor­tiu, si el podem ano­me­nar així. L’antídot són els par­tits de bàsquet de la meva filla petita. Després de viure tota la set­mana din­tre de la voràgine de l’esport pro­fes­si­o­nal, anar a un pavelló a veure un par­tit de cate­go­ria prein­fan­til és rela­xant i tot. I no perquè no hi hagi lluita, emoció i ganes de gua­nyar en els par­tits, sinó perquè et fa veure l’esport d’una manera dife­rent. Com quan el prac­ti­cava de jove o com quan en els ini­cis en la pro­fessió, en què vam arri­bar a fer un suple­ment set­ma­nal dedi­cat a l’esport de base, m’omplia els peus de fang en les fre­des mati­nals de les cur­ses de cros arreu de Cata­lu­nya. I a sobre, veus com el tre­ball i la dedi­cació acos­tu­men a tenir recom­pensa. I que en l’esport tot és pos­si­ble. L’equip de la meva filla va per­dre de 40 punts a fora i de 20 a casa els dos pri­mers par­tits de la tem­po­rada. A la segona volta, ha per­dut de només 10 punts con­tra l’equip que el va gua­nyar de 40 i ha gua­nyat d’un a la seva pista –en l’últim segon– al que el va vèncer de 20. No, real­ment no hi ha cap tem­po­rada espor­tiva que sigui igual a l’ante­rior.