Opinió

OPINIÓ

Núñez: l’altre règim del 78

Pas­sada l’hora dels obi­tu­a­ris, pot­ser és moment d’entrar en l’anàlisi de texts, en el repàs gens super­fi­cial del que han estat les necrològiques dedi­ca­des al pre­si­dent més lon­geu en la cen­tenària tra­jectòria del Barça. I la pri­mera con­clusió després d’aten­dre amb atenció la des­fi­lada de per­so­nat­ges, arti­cles i opi­ni­ons és diàfana: l’altre règim del 78 encara per­viu. El ‘nuñisme’ és ben viu i no pre­te­nem aquí entrar en cano­nit­za­ci­ons o des­qua­li­fi­ca­ci­ons sobre la per­sona i el lle­gat, ans el con­trari. Sim­ple obser­vació del que aca­bem de viure, reflexió capaç de donar per a una enci­clopèdia com­pleta si ate­nem a cada detall. Posats a supli­car uto­pies, ja no dema­na­rem que ces­sin les exa­ge­ra­ci­ons en qual­se­vol text de comiat. Sem­bla con­subs­tan­cial a la natura periodística del gènere. Ara bé, pot­ser pequem d’hipo­cre­sia com a cos social quan per­do­nem pecats per pur res­pecte, i por també, a la mort, quel­com que mai assu­mim en la seva con­dició de part insubs­tituïble de la vida. No importa ni la con­demna per sub­orn a ser­vi­dors públics en matèria d’impos­tos que hem de pagar tots per aguan­tar l’estat del benes­tar, tam­poc repa­rem en la des­trucció sis­temàtica de la Bar­ce­lona moder­nista, que era un bé comú dina­mi­tat en bene­fici par­ti­cu­lar. Amb l’arri­bada del cons­truc­tor al club queda clar que es tren­cava la cadena de pas­sar-se el porró entre pro­homs del tèxtil, gent que, també, cer­cava noto­ri­e­tat pública i reco­nei­xe­ment en el càrrec però que, amb diferència subs­tan­cial, mai no es va atre­vir a creure que el club era de la seva pro­pi­e­tat. Seva i de la seva classe, ben clara i defi­nida, una filo­so­fia, una manera de fer i ges­ti­o­nar que ens acom­pa­nya encara avui. Ells cre­uen que el club forma part del seu patri­moni, d’aquí el seu galdós paper en matèria, exem­ple de ferida oberta, de pre­sos polítics. El ‘nuñisme’ ha esde­vin­gut ‘neonuñisme’, mal­grat bus­quem excu­ses o neguem l’evidència. O com dir blanc per fer negre a plena volun­tat per­ver­tint el llen­guatge i emple­nant-se la boca de valors i mots bonics, apro­fi­tant la força dels alta­veus.

Gent lide­rada pel tras­pas­sat que, empa­rada en la democràcia for­mal, creia arri­bada l’hora de des­pos­seir l’enti­tat de la seva essència iden­titària, argu­men­tant que no calia fer política en existència de par­tits i tendències. Sim­ple­ment, perquè a ells els sobrava això de la cata­la­ni­tat, de l’ambai­xa­dor espor­tiu i tots aquests romanços. Se n’han sor­tit, han tri­om­fat en aquest apar­tat. També, a acon­se­guir que el seu relat calés entre l’opinió pública. Va arri­bar un moment en què els superàvits, l’aug­ment de patri­moni o de massa social eren més impor­tants que els títols espor­tius. I ho són, a fe de Déu, però no tant com aquest règim eter­nit­zat ens volia fer creure. Majúscula habi­li­tat a l’hora de mun­tar escuts, un rere l’altre en el decurs de dues dècades per no afron­tar les res­pon­sa­bi­li­tats en pri­mera per­sona. Amb el suport d’una guàrdia pre­to­ri­ana mediàtica que encara manté incòlume la seva ascendència cre­ant cor­rents d’opinió, cada cop que l’expre­si­dent es veia entre l’espasa i la paret emu­lava Hou­dini per esca­po­lir-se de l’esco­mesa. Ara can­vio d’entre­na­dor, ara fitxo un crac, ara pro­meto el setè cel amb una empen­teta dels amics. I se’n sor­tia, bravo, reco­ne­guem l’habi­li­tat por­tada a extrems. Sobre­tot, no obli­dem els mati­sos, fugim del blanc o negre categòric. Vint-i-dos anys de gestió donen per a una àmplia col·lecció d’encerts i erra­des, només fal­ta­ria i sem­bla men­tida que haguem de fer la pre­cisió. Però si la fem, ben pen­sat, és per expres­sar que el poder del règim ins­tau­rat s’ha per­pe­tuat i encara per­dura la por, com quan l’ínclit cons­truc­tor feia i des­feia a volun­tat, pro­mo­ci­o­nava lacais i cas­ti­gava amb duresa la dis­sidència, encar­nada en alguns com­panys d’ofici als quals va erra­di­car de les redac­ci­ons. Sí, el cap de l’altre règim del 78 era tan poderós com per atre­vir-se a car­re­gar con­tra la lli­ber­tat del quart poder. I si ho feia amb la premsa, què no faria en altres camps de pes simi­lar.

En les anàlisis de comiat, com tocava, de tot. Sorprèn, però, la des­fi­lada de certa gent, que no diu res de bo sobre la nos­tra bona salut col·lec­tiva. Des d’exe­cu­tors sense cap escrúpol de les seves ordres, autèntics comis­sa­ris polítics, a estómacs agraïts, a gent que li devia la noto­ri­e­tat pública o exju­ga­dors que han seguit afer­rats a una de les grans repar­ti­do­res naci­o­nals, la que ves­teix de blau­grana. De tot i força amb un desig de blan­que­jar tra­jectòries que mereix reflexió. Dei­xem repo­sar el finat, agraïm-li encerts i mini­mit­zem erra­des del pas­sat, però guar­dem un àtom del temps neces­sari com per sos­pe­sar el que hem vis­cut, vist i sen­tit des de dilluns a mig­dia. Pot­ser resulta que ens hem dibui­xat sense consciència un retrat del nos­tre país, amb vir­tuts, defec­tes i peti­tes misèries ben a la vista. A començament de man­dat, qui era cari­ca­tu­rit­zat com Napoleó ha aca­bat recor­re­gut vital mun­tat a cavall i en des­fi­lada quasi tri­om­fal. Ni entrem, ni sor­tim, però la visió del que hem vis­cut ha pagat la pena per traure alguna con­clusió, alguna lliçó de pre­sent i futur. Si no, mai dis­tin­gi­rem llum d’ombres, mai apren­drem les impa­ga­bles reco­ma­na­ci­ons de la nos­tra història comuna. Cada cop es fa més difícil empas­sar el relat exa­ge­rat de les necrològiques de san­ti­fi­cació. Sem­pre escom­bren cap allà on els convé. La veri­tat és una altra cosa que, pot­ser, ja ni exis­teix.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.