Abans del derbi ima­ginàvem Val­verde amb una cala­vera a la mà, emu­lant Ham­let, escar­ras­sant-se per res­pon­dre al dilema plan­te­jat. Des de Roma, foc que encara crema, l’home té clar que els ges­tors li van tocar el crostó i s’ha fet la crua idea que aquests direc­tius no fan con­fiança ni a son pare, ni sal­va­ran el coll de cap entre­na­dor quan vegin el seu en perill. Com diuen en política exte­rior, ells no tenen amics sinó interes­sos. En con­seqüència, el Txin­gurri sap que el dei­xa­ran caure si el camí es torç, cer­tesa que el té amoïnat. I se li nota. No deu ser fàcil viure sota aquesta dis­jun­tiva: o con­ti­nues fidel i cohe­rent al teu propi cri­teri o t’afer­res a la via con­ser­va­dora. La segona alter­na­tiva, que ens causa certa urticària, con­sis­teix a posar per sis­tema els homes de con­fiança i cre­mar-los, si cal. Avant­po­sar experiència i cama forta a la fide­li­tat a l’estil que ens ha fet cèlebres. L’alter­na­tiva con­sis­ti­ria a apos­tar per la saba nova, els Aleñá o Puig, que, en veu crei­xent, li reclama l’afició per sen­tir-se iden­ti­fi­cada, con­for­tada amb l’apa­rició dels nous nanos. Però, no. Pres­si­o­nat per gua­nyar, gua­nyar i tor­nar a gua­nyar, Val­verde pre­fe­reix pro­cla­mar grans apo­lo­gies d’Arturo Vidal, suc­ces­sor de Pau­linho com a referència que s’escau al model com dues pis­to­les a un sant. Anhe­laríem que Val­verde fos valent, deci­dit, dis­po­sat a morir amb les botes posa­des, com Errol Flynn en el wes­tern, ara que sap amb total cer­tesa com les gasta la supe­ri­o­ri­tat.

Al final, que Val­verde arros­se­gui aquesta ferida oberta i no cica­trit­zada del pas­sat recent con­di­ci­ona les seves deci­si­ons, enorme llast que no el deixa viure en pau, ni ens deixa tran­quils a la resta. Es fa difícil d’enten­dre com un tècnic bre­gat a San Mamés amb les limi­ta­ci­ons pròpies de l’Ath­le­tic, sigui ara ostatge aco­var­dit per l’exigència, per la cons­tant obli­gació de victòria que carac­te­ritza quel­com tan enorme com el Barça. Com que l’experiència demos­tra que aca­barà des­gas­tat i exhaust d’una manera o una altra, acon­se­llaríem a Val­verde coherència amb la seva consciència. Si ha de caure des­tituït o sense cap ganes de reno­var, almenys que ho faci d’acord amb el seu estil, que encara no ens ha que­dat del tot clar per la mania de deci­dir sem­pre amb el fre de mà posat.

A banda de cabòries, del derbi d’anit, la síntesi més radi­cal: l’Espa­nyol ha entrat en un res­pec­ta­ble sot i Messi volia recor­dar al món que, men­tre jugui a fut­bol, qual­se­vol premi indi­vi­dual ha d’aca­bar per força a les bigar­ra­des vitri­nes de casa seva. En espe­cial si és la Pilota d’Or, aquest premi lliu­rat per poca-sol­tes, ja en total des­pres­tigi. Si Messi estira el carro amb pri­mo­ro­sos llançaments de falta i recorda al món qui mana a la gespa, si Dembélé et fa obli­dar en un dels seus ins­tants de luci­desa que l’esca­nya­ries massa sovint i si Suárez mos­tra la seva immensa mur­ri­e­ria, l’equip res­sus­cita per força després de la gal­dosa imatge dels últims par­tits i tant se val que sigui un derbi, altre cop, d’exces­si­ves expec­ta­ti­ves pròpies. Quan Messi juga en con­di­ci­ons físiques, acon­se­gueix fins i tot posar fi als dub­tes exis­ten­ci­als de Val­verde. I de la república cata­lana, si calgués. Marca les diferències a volun­tat i ho fa de l’enllu­er­na­dora manera a què ens té acos­tu­mats. Fa anys que hem per­dut el compte dels seus pro­di­gis i reci­tals.