El Sant Esteve ha estat el groc i el taronja brin­dant en una mateixa taula, el capítol de ciència-ficció d’arrel tri­bu­nera sobre la decadència giro­nina en una hipotètica sor­tida de Stu­ani, El poema de Nadal de Sagarra seguit d’exa­brup­tes abo­cats sobre la imatge de Mou­rinho fumant-se una maqueta d’Old Traf­ford, l’apo­lo­gia redun­dant a Laporta i una imi­tació barata de Núñez amb la bar­reja de vuit por­rons amb coca de rata­fia, els amics visi­bles amb sonets d’afi­ci­o­nat per fer sal­tar la llàgrima, els esbu­fecs i les mira­des de reüll a les pan­xes ali­e­nes per dis­si­mu­lar la pròpia, les sàtires a les anti­gues pare­lles que feliçment ja no ens acom­pa­nyen, l’elogi a Bou­nou i el típic comen­tari que durarà poc a Girona, la mig­di­ada amb els ulls oberts men­tre els nens t’atro­pe­llen per­se­guint un temps que se’ns esmuny en silenci, uns segons d’absència amb el cor vagant amb la nos­tra gent empre­so­nada, els pri­mers propòsits de l’any nou que cau­ran dis­si­mu­la­da­ment a prin­ci­pis de febrer, les reco­ma­na­ci­ons literàries que accep­tem amb empa­tia i no seran mai lle­gi­des, les visu­a­lit­za­ci­ons al You­tube de les juga­des de Ronal­dinho ama­ni­des per les inter­ven­ci­ons de Mara­dona en el mun­dial, però per sobre de tot aquest Sant Esteve ha estat el plaer d’escol­tar les meves filles can­tant la tor­nada de No vull que t’agradi aquesta cançó d’Els Pets men­tre mun­ta­ven una casa de nines i, alhora, sen­tir el meu fill que en lloc de la cami­seta del Barça vol la del Girona fir­mada per en Pere Pons.