Arris­car és el destí dels clubs modes­tos. Sense risc ens mou­rem habi­tu­al­ment al vol­tant de les expec­ta­ti­ves que genera la dis­po­ni­bi­li­tat econòmica i rara­ment les supera­rem. Si arris­quem, pot ser que surti bé i des­ta­quem... i pot ser que els cla­vem una nata monu­men­tal.

De plan­te­ja­ments de risc, n’hi ha més d’un. Un és no gas­tar ni un euro més dels que estan més o menys con­so­li­dats en el pres­su­post. I això és un risc o una vir­tut?, es podria pre­gun­tar de manera per­ti­nent apel·lant al sen­tit comú, a l’esta­bi­li­tat, a no com­pro­me­tre una estruc­tura més enllà d’una con­jun­tura. Però no gas­tar quan tens un dels pres­su­pos­tos més bai­xos i la com­pe­tició és l’ACB en el seu con­text actual –ara es baixa, perquè pujar és barat i hi ha clubs amb capa­ci­tat per fer-ho– és sovint opo­si­tar a un des­cens dolorós.

Vaig a parar, és clar, al Man­resa. El club del Bages ha optat pel camí con­trari: fit­xar juga­dors a un preu per sota del seu valor de mer­cat, i li ha sor­tit bé. De fet, és cinquè i podria jugar la copa. Això només és pos­si­ble com­plint dues con­di­ci­ons. Una, accep­tant una clàusula de sor­tida, la que acaba d’exe­cu­tar Alex Ren­froe per que­dar alli­be­rat i fit­xar pel Par­ti­zan. L’altra, posar-s’hi prou bé amb el repre­sen­tant dels juga­dors perquè en el cas que ens ocupa, no només et bus­qui una alter­na­tiva en el mer­cat sinó que accepti alli­be­rar-te del pes en la massa sala­rial d’un altre juga­dor (Doell­man) que no està al nivell físic òptim. O algú troba casual que tots dos tin­guin el mateix agent?