Qualsevol nit pots triomfar

Resulta que vaig fer curt en l’arti­cle sobre els far­sants que fal­se­gen el seu currículum alpinístic amb ascen­si­ons que no han fet mai. En les interac­ci­ons que l’arti­cle va tenir a Twit­ter –no gai­res– em retre­ien, sense malícia, que m’hau­ria pogut espla­iar encara més amb els men­ti­ders de mena que, com en tants altres àmbits de la vida, pul·lulen per l’uni­vers de l’alpi­nisme i les cur­ses de mun­ta­nya. És un tema morbós, ho reco­nec, i poques coses pro­por­ci­o­nen més plaer en aquests mons de Déu domi­nats per les xar­xes soci­als que desem­mas­ca­rar els enta­ba­na­dors i llançar-los als lle­ons.

Va ser jus­ta­ment per les interac­ci­ons d’aquell arti­cle que vaig des­co­brir un per­so­natge per mi des­co­ne­gut fins ales­ho­res, un tal Ste­el­man X. Aquest sobre­nom diguem que un xic vanitós –sig­ni­fica “home d’acer” en anglès– és l’alter ego de Quim Navarro, un cor­re­dor vallesà la car­rera del qual, pel que he pogut lle­gir, genera admi­ració i dub­tes a parts iguals. Ja dic ara que no estic en dis­po­sició de con­fir­mar ni de des­men­tir res del que aquest indi­vidu asse­gura haver fet. Aquí expo­sa­rem els fets, i que cada u tre­gui les seves pròpies con­clu­si­ons. Ste­el­man X es va fer cone­gut sobre­tot després d’anun­ciar que havia batut el rècord de Kilian Jor­net en la tra­vessa inte­gral dels Piri­neus. Molts van arru­far el nas quan va asse­gu­rar que havia tar­dat nou hores menys que el cor­re­dor de la Cer­da­nya. Per quin motiu no se’l cre­ien? D’entrada per una supo­sada falta de pro­ves, però també per la resistència del nos­tre pro­ta­go­nista a pen­jar-se un dor­sal i com­pa­rar els seus temps als d’altres cor­re­dors en cur­ses homo­lo­ga­des. Segons ell, la com­pe­tició no seria el seu hàbitat perquè, com es pot lle­gir en el seu web, com a cre­a­dor “d’un con­cepte espor­tiu revo­lu­ci­o­nari i trans­for­ma­dor únic al pla­neta” el seu objec­tiu és “tor­nar als orígens [...] per expe­ri­men­tar la natu­ra­lesa més pura”. Ara soc jo qui arrufa el nas. Entre això i el còmic sobre ell mateix que es va fer dibui­xar començo a detec­tar uns egos una mica pujats. Pot­ser senyal que tot és fumèrria? Chi lo sa!

Pas­sem a un per­so­natge a qui aquest diari va fer una entre­vista per sobre del meu cadàver: Josef Ajram. Em faig creus que encara hi hagi qui el segueixi com un guru ori­en­tal –pobres inver­sors de la seva Sim­cav–, però aquest és el poder de què dis­po­sen aquells qui s’han for­jat una deter­mi­nada imatge a les xar­xes soci­als. L’indi­vidu en qüestió no men­teix sobre la seva acti­vi­tat –iron­mans, mara­tons i cur­ses vàries–, però ha acon­se­guit fer pas­sar gat per lle­bre tot donant-se-les de crac amb uns resul­tats medi­o­cres. No hi ha res com maqui­llar una veri­tat amb belles parau­les. Quan ho va cons­ta­tar en una entre­vista l’excel·lent –sense iro­nies– cor­re­dora i esquia­dora de mun­ta­nya Mireia Miró, als acòlits del nos­tre home els van fal­tar cames per con­tra­a­ta­car i tirar-se-li a la jugu­lar a Twit­ter i Face­book. A Ajram cal reconèixer-li dots de mar­xan­datge i l’habi­li­tat de saber gene­rar una imatge inflada d’ell mateix amb qua­tre fra­ses moti­va­do­res ins­pi­ra­des en la filo­so­fia barata dels lli­bres d’auto­a­juda. És el que tenen aquests temps tan líquids, que diria aquell. Per tri­om­far, encara que no es tin­gui talent, n’hi ha prou amb una ambició extrema i unes cer­tes capa­ci­tats comu­ni­ca­ti­ves. Les xar­xes soci­als i la nos­tra cre­du­li­tat faran la resta de la feina.