Fem tard

La sen­sació que el temps corre i no estàs pre­pa­rat. El neguit de veure arri­bar l’hora men­tre sents que hauràs d’impro­vi­sar. S’apropa el repar­ti­ment de pre­mis i enguany no arri­bes con­vençut de les pròpies pos­si­bi­li­tats, segur d’esta­blir supe­ri­o­ri­tat amb els rivals en cada par­tit. Surt la direc­tiva a donar suport i con­fiança a Val­verde, anun­ci­ant-li que, passi el que passi, seguirà a la ban­queta l’any vinent. I es pro­cla­men les seves vir­tuts en pública ras­pa­llada: dis­creció, seri­e­tat, cap esca­ra­fall de vedet, bona gestió de ves­ti­dor, suport de les vaques sagra­des. Amb això, argu­men­ten els res­pon­sa­bles, n’hi ha prou. Per tant, inten­ten esbor­rar els dub­tes del pas­sat, quan el volien des­pat­xar després de Roma i l’interes­sat es dis­gus­tava per l’arbi­tra­ri­e­tat de ser l’únic asse­nya­lat d’una trista nit. En la balança, tam­poc valo­ren que el joc de l’equip sigui fran­ca­ment pre­cari, incapaç de supor­tar la com­pa­ració amb qual­se­vol temps pas­sat. I com ja és tra­dició, els suplents no llui­ten ni mos­tren la qua­li­tat sufi­ci­ent per posar en qüestió la plaça del titu­lar, ina­mo­vi­ble i des­gas­tat en els últims anys. No hi ha rotació que val­gui, ni fons d’armari que per­meti acu­dir mudat a qual­se­vol festa de la qual rebis invi­tació. Et veus forçat a pre­sen­tar-te sem­pre amb el mateix ves­tit. A sobre, enguany, hi apa­rei­xen taques o estrips quan menys t’ho espe­res. Vaja, ara haurà de discórrer un mes sense el ja impor­tant Art­hur. Vaja, toca Bil­bao sense late­ral esquerre que con­venci l’entre­na­dor i pot­ser toca ali­near Ver­ma­e­len com a pegat, per allò dels centímetres i d’impe­dir les cen­tra­des late­rals dels biscaïns. Vas a La Cate­dral sense la con­vicció acos­tu­mada de sot­me­tre els seus ímpe­tus habi­tu­als, les con­tres de Willi­ams i Muni­ain a còpia de com­bi­nació, toc, posició, pos­sessió, recu­pe­ració i velo­ci­tat de l’esfèrica. Els teus punts forts carac­terístics apa­rei­xen de tant en tant, irre­gu­lars, incon­sis­tents. Has per­dut con­ven­ci­ment.

Ens apro­pem a l’hora de la rea­li­tat i som un mar de dub­tes, un inter­ro­gant exis­ten­cial que encara no sap ben bé si l’encer­tarà quan toqui encer­tar-la, si tindrà la salut impres­cin­di­ble per posar en dansa els onze o dotze habi­tu­als. Veure’ls en ple­ni­tud serà ben difícil. Si fins ara no han jugat en har­mo­nia col·lec­tiva, en mos­tra d’hege­mo­nia i supe­ri­o­ri­tat, ja anem con­tra rellotge per tro­bar l’estat de forma que anhe­laríem, des dels pro­ta­go­nis­tes fins a l’últim segui­dor interes­sat, en cas que pre­ten­guem cor­res­pon­dre a l’altura de les expec­ta­ti­ves cre­a­des. Pot­ser n’hi haurà prou, i no cal menys­te­nir-ho tam­poc, a fi i efecte de man­te­nir l’avan­tatge en la lliga, però jugant així, amb aquesta imatge, tan­tes limi­ta­ci­ons i man­can­ces físiques, pot­ser no dona per ree­di­tar la copa ni, de bon tros, per aspi­rar a la Cham­pi­ons, tràngol que serà ben difícil d’empas­sar. Arri­barà la pri­ma­vera, l’hora dels exàmens, del caixa o faixa, i sense voler posar la bena abans d’aparèixer la ferida, sem­bla que optem per un estat de negació, per igno­rar que el Barça actual no rut­lla com ho exi­geix el nivell de les ambi­ci­ons. Ja els conei­xem les nota­bles vir­tuts, no cri­ti­quem la visió del que ana­lit­zem, però és que, sim­ple­ment, pot­ser no dona per tant. L’únic que gua­nya Cham­pi­ons sense saber com és el Real Madrid. Al Barça li toca ser indis­cu­ti­ble­ment millor que la com­petència.