Diu­menge al mig­dia sobre­visc amb l’apa­tia de cer­car la millor panoràmica de Cuenca perquè l’agressió sigui d’una neu­tra­li­tat indo­lora, i segu­ra­ment per això, segueixo d’esque­nes el par­tit maleint els bot­xins dels set cot­xes men­tre aca­rono el per­nil salat tallat per cele­brar l’ani­ver­sari de la mare. El gol pre­vi­si­ble del Madrid arriba amb un lament del meu fill i l’exhorto a fer els deu­res per gau­dir sense obli­ga­ci­ons de la final de Copa. Res. Auto­ri­tat zero. Com si fos un Boa­teng de la pater­ni­tat, he dei­xat d’aspi­rar a ser un sub­jecte bene­ficiós pel bé del pròxim i em con­formo en no res­tar. Mitja part a Madrid i trec salmó fumat, me’n menjo una mica, la mei­tat, tot el paquet, i final­ment, deci­deixo ama­gar als comen­sals l’existència d’un peix gras insubmís d’una dieta que m’aprima la feli­ci­tat men­tre les nenes em dema­nen pata­tes per untar el terra amb les mans, i el nen, m’informa que si el Girona gua­nya es posarà qua­tre punts per sobre el des­cens. Pobre nano, només li falta dir que aquest abril serà el de la lli­ber­tat de Cata­lu­nya per ajun­tar dues baja­na­des dins una coor­di­nada copu­la­tiva. Comença la segona part i tros­sejo tomàquets cherrys com­pul­si­va­ment per expul­sar l’ansi­e­tat d’haver de parir arti­cles més llargs dels acos­tu­mats aquests dar­rers set anys a l’Espor­tiu. Penal! Es va repe­tint el crit. Penal! Mà d’en Ramos! Si és d’en Ramos segur que és ungla, dit, mà, canell, braç, i colze, així, tot alhora. M’assec al sofà men­tre em frego amb els pan­ta­lons les res­tes de tomàquet i arriba el gol de l’Stu­ani pre­ludi del desig sen­sat d’unes vacan­ces annals pels blancs. M’incor­poro com espec­ta­dor amb un dis­curs pragmàtic de polític libe­ral sobre la neces­si­tat de no fer-se il·lusi­ons en treure alguna cosa del Ber­nabéu fins cinc minuts després del final del par­tit. Portu al pal. Ja està, segu­ra­ment aviat Bonou tindrà un atac d’apen­di­ci­tis men­tre l’Alcalá pateix símpto­mes de malària i mar­carà en Lucas Vázquez de rebot per matar la modèstia ofe­gada a peu de platja. Res d’això, els fets con­tra­dic­to­ris es posen del cos­tat del Girona, pas­sada a l’espai amb cri­teri de Dou­glas Luiz, rosca pode­rosa de Lozano i rema­tada amb el cap de Portu. Gol! Que­den 20 minuts més l’afe­git, que amb una afir­mació total­ment impar­cial de la meva dona es resu­meix amb “serà el temps neces­sari perquè el Madrid gua­nyi”. Massa temps per una per­sona amb arítmies, al prin­cipi aguanto amb soli­desa patri­ar­cal però al minut 90 em venç el pen­sa­ment maso­quista de “ara només ens poden empa­tar” i faig un Joan Gas­part enclaus­trat al water dels invi­tats relle­gint un Lec­tu­ras sobre d’anhel d’un pre­sen­ta­dor obso­let de pal­par xicots joves amb pec­to­rals de gimnàs i cer­vells de micròfon. No res­piro i estic cinc minuts amb els ulls tan­cats per defu­gir la visió de Cuenca. S’ha aca­bat! Hem gua­nyat 1 a 2! Surto dis­pa­rat de l’exili emo­ci­o­nal i em poso davant del tele­vi­sor fent salts d’eufòria simi­esca des­con­tro­lada. Abraço els fills i els hi explico que avui el Girona s’ha fet gran, i fer-se gran, a pesar dels con­tra­ban­dis­tes judi­ci­als de la men­tida i els turis­tes d’Amer, val molt la pena si t’ajuda a parir una con­tra amb la panxa plena de salmó fumat.