La contradictòria setmana del soci 969

Dis­sabte, surto de l’estadi car­re­gat de des­es­pe­ració. Diu­menge, es trans­forma en desil·lusió. Dilluns, pas­sem a la depressió. Dimarts, m’aïllo (abans és la salut, Jordi). Dime­cres, gen­ti­lesa dels mites de la “Pablo Mac­hine”, xer­rada amb Onésimo, Andrés i Iza­guirre, els veig ani­mats. Dijous, escric: “Si tor­nem a l’essència, podem remun­tar.” Diven­dres, es publica l’arti­cle. Dis­sabte, esti­rat al sofà, mirada al sos­tre, braços alçats i som­riure de descàrrega, cele­bro el gol de Gri­ez­mann (ai, Dorca! Així t’has de veure amb quasi qua­ranta anys?).

Diu­menge, el dubte està en si miro o no el par­tit, opto per veure’l; a la pri­mera part, alleu­ja­ment, estem ben plan­tats; a la segona, eufòria, Euse­bio no em fa cas (sort!) i amb la seva idea l’equip fa ballar el Madrid; al llin­dar de l’infart per culpa de la rema­tada de Cour­to­uis, con­firmo que tinc les coronàries bé. Dilluns, alti­vesa, i ara què, eh! Dimarts, dia de con­fir­mació. Dime­cres, escric aquest die­tari. Dijous, atu­rada gene­ral. Diven­dres, em lle­giu. Dis­sabte, mirar el calen­dari i els resul­tats amb la tran­quil·litat dels qua­tre punts d’avan­tatge; molt per fer. Diu­menge, ale­grar-me dels retorns a la con­vo­catòria. Dilluns, a Mon­ti­livi con­fiat, ani­mar i gua­nyar.