La veu femenina del futbol

De petita somi­ava jugar a fut­bol. No cami­nava i ja dema­nava una pilota. Al seu poble, però, no hi havia cap equip femení i als seus pares no els feia gens ni mica de gràcia que jugués amb els nens. És la història de Can­dice Rolland, l’única veu feme­nina que narra par­tits de fut­bol de la lliga fran­cesa. “Als 11 anys vaig pen­sar: si no puc jugar-hi lla­vors en par­laré!”, asse­gura. Des de lla­vors acon­se­guir ser nar­ra­dora de par­tits es va con­ver­tir en el seu prin­ci­pal objec­tiu.

A casa seva no hi havia cap tra­dició periodística ni fut­bolística. “He estat la pri­mera de la família a apas­si­o­nar-me pel fut­bol”, explica. I és que de ben petita li agra­dava tant que es mirava pràcti­ca­ment tots els par­tits per la tele­visió. Quan havia d’anar a escola l’endemà se’ls gra­vava i fugia de les tertúlies dels com­panys de pati per no assa­ben­tar-se del resul­tat!

Quan arri­bava a casa se’ls mirava en dife­rit. “No només m’agrada el fut­bol, soc una fan dels esports i sobre­tot dels Jocs Olímpics, encara que el fut­bol és la meva passió”, explica aquesta peri­o­dista nas­cuda a Mar­se­lla. “A la meva ciu­tat es viu pel fut­bol... a vega­des penso que ha estat el fut­bol que m’ha triat a mi!”, hi afe­geix aquesta nar­ra­dora que s’ha fet un lloc en el món de les retrans­mis­si­ons espor­ti­ves, un espai emi­nent­ment mas­culí tant al seu país com a la resta del món. “Efec­ti­va­ment, soc l’única dona a França.” I repassa les com­pa­nyes que té arreu: hi ha locu­to­res a Ale­ma­nya, a Angla­terra, a Suècia, a Noru­ega i als Estats Units, per posar alguns exem­ples. També men­ci­ona les comen­ta­ris­tes que tre­ba­llen al seu canal. “L’Anne-Sop­hie Ber­nadi comenta el biatló (un esport molt impor­tant per a la nos­tra cadena) i la Claire Bri­cogne narra el ciclisme”, apunta la peri­o­dista. Va començar tre­ba­llant en una ràdio petita que eme­tia per inter­net. “Érem joves, érem allà per apren­dre.” D’allà va sal­tar a l’RTL (ràdio de França) i després a una tele­visió de paga­ment. Més tard va arri­bar al canal de L’Équipe. La gran opor­tu­ni­tat li arriba el setem­bre pas­sat quan narra els par­tits de la Lliga de les Naci­ons. “Són els par­tits més bonics per comen­tar... per l’esce­nari... Tot allò que sem­pre havia desit­jat! Les exigències de qua­li­tat i d’audiència també són ele­va­des!”, apunta.

Aquesta jove s’ha gua­nyat el res­pecte dels com­panys de pro­fessió pas a pas. “Segu­ra­ment quan vaig començar els devia sem­blar una curi­o­si­tat però els devia convèncer. He rebut mis­sat­ges de suport de molts peri­o­dis­tes més expe­ri­men­tats que jo i això m’ha aju­dat a sen­tir-me legi­ti­mada. I crec que el meu caràcter hi ha aju­dat. Tinc caràcter però no pas ego i accepto els con­sells que em donen.” Reco­neix que ara fa molt de temps que no rep mis­sat­ges “des­a­gra­da­bles” pel fet de ser dona i retrans­me­tre els par­tits. Asse­gura que aquest fet es va pro­duir a l’inici de les retrans­mis­si­ons i que va ser “mar­gi­nal”. “No diré que el gran públic s’ha acos­tu­mat a sen­tir-me, que el par­tit està gua­nyat... però podríem dir que als tele­es­pec­ta­dors ja no els suposa un xoc”, afirma con­vençuda.