L’amic Peter Auf der Heyde s’ha posat les mans al cap quan li he expli­cat que el FC Bar­ce­lona recor­rerà, per pri­mera vegada en la història de la lliga, als mer­cats de fons d’inversió nord-ame­ri­cans per poder-se finançar: fins a 140 mili­ons d’euros. Aquest peri­o­dista, amb qua­tre mun­di­als a l’esquena, asse­gut a la seva tri­buna a The Ave­nue encara radi­o­gra­fia el fut­bol amb aquell roman­ti­cisme dels pio­ners.

M’asse­nyala el camí a l’estadi del Sout­hamp­ton. El Saint Mary’s Sta­dium, on l’ull­de­co­nenc Oriol Romeu ha tro­bat la madu­resa fut­bolística, s’aixeca pesarós entre el sòl indus­trial i les vies de tren soro­llo­ses, davant d’una cimen­tera empol­si­nada de la Cemex que el cobreix de mun­da­ni­tat. Llum al final de la decadència que s’enco­mana zig­za­gue­jant dels pas­sos sub­ter­ra­nis que por­ten des de gai­rebé East Andrews Park, curull d’estu­di­ants de la Solent Uni­ver­sity, fins a l’inici de Saint Mary’s Street. Uns acces­sos que, després de la prolífica mos­tra d’art urbà, en el dar­rer tram ser­vei­xen per enga­la­nar la sor­tida a l’espla­nada de l’estadi amb el relat de la ins­ti­tució: #Saints #WeMarc­hOn.

L’estadi esdevé el reflex de l’Angla­terra resis­tent als caprit­xos del capi­ta­lisme, resi­li­ent. El barri entro­nitza la pro­le­ta­rit­zació de les clas­ses mit­ja­nes, que abans vivien en peti­tes case­tes uni­fa­mi­li­ars, de glo­ri­eta abo­cada al car­rer, i on avui es fa difícil defi­nir la seva iden­ti­tat a causa de la mes­cla eclèctica de cul­tu­res i naci­o­na­li­tats. Algu­nes s’han trans­for­mat en apa­ra­dors de gale­ries kitsch, per­ru­que­ries o basars d’olors ori­en­tals; poques saben man­te­nir aquell encant de l’estètica vic­to­ri­ana, carac­terístic dels anys dau­rats del període indus­trial. Tris­tor sobre l’asfalt, trans­por­tat pel cami­nar lleu­ger i cap­cot dels veïns que es res­guar­den del fred.

La mer­can­ti­lit­zació del fut­bol ha arri­bat tard a Sout­hamp­ton. Fins i tot, en aquesta època de l’any els des­comp­tes en el mar­xan­datge ofi­cial ja situen les samar­re­tes de l’equip a un preu fora de l’estàndard de mer­cat: menys de 50 euros. Lluny queda la fac­tu­ració dels megas­to­res dels gegants de la lliga espa­nyola, les cues diàries per visi­tar els museus del Camp Nou o el San­ti­ago Ber­nabéu. A Sout­hamp­ton, les visi­tes a l’estadi només són el cap de set­mana i avui només hi ha deu peri­o­dis­tes acre­di­tats. Men­tres­tant, a les tres de la tarda els raigs de sol gro­guencs de l’hivern tra­ves­sen la coberta i enver­dei­xen, encara més, un ter­reny de joc on la pilota gai­rebé aca­ri­cia els afi­ci­o­nats.

Des de les vies del tren es veu la punxa esti­rada de la torre de la parròquia angli­cana. Més bella des de Houndwell Park, un dels pul­mons verds de la ciu­tat, per on cir­cu­len grups d’ado­les­cents enga­la­nats, de casa bona, men­tre a la gespa qua­tre menuts no per­den el temps xutant fins a exta­siar-se una bimba de cuir gas­tat: les hores pas­sen men­tre els petits cele­bren els gols. Els gavi­ans sobre­vo­len l’escena, senyal que no gaire lluny s’hi troba aquell oceà que el 1912 va aco­mi­a­dar el des­gra­ciat Tita­nic.

Ja fa estona que he dei­xat en Peter per­dut per High Street, després de com­par­tir dinar també amb el pro­fes­sor Jim O’Brien, del qual el seu extens i pro­fund conei­xe­ment sobre la història del fut­bol anglès és indi­rec­ta­ment pro­por­ci­o­nal a la seva poc deli­cada posada en escena. “El City pot glo­ba­lit­zar-se gràcies a les seves franquícies, però mai podrà obli­dar el lle­gat de Maine Road”, em com­para. De fet, per aquest motiu, el català Fer­ran Sori­ano va tenir clar que la res­pon­sa­bi­li­tat social de l’enti­tat pas­sava per no des­vin­cu­lar-se dels pro­jec­tes de desen­vo­lu­pa­ment comu­ni­tari. I, equi­li­brant la marca glo­bal amb la iden­ti­tat local intenta mar­car les noves tendències del mana­ge­ment espor­tiu.