Simbolismes

Els clàssics ocu­pen cate­go­ria espe­cial. I en els temps que cor­ren, encara més. Jugar dos clàssics a Madrid men­tre vivim pen­dents del Suprem car­rega un for­mi­da­ble rere­fons simbòlic. No ja pel sim­ple fet que el der­ro­tat en les dues bata­lles por­ta­ria plom a les ales en el que resta de cam­pa­nya, sinó per ganes, per pur desig de victòria aug­men­tat, si és pos­si­ble, de manera expo­nen­cial. Doble victòria, espor­tiva i metafòrica, com només per­met aquest esport. La set­mana ja havia començat, queda lluny, prou calenta. Diu­menge pas­sat, quan encara retro­nava l’exhi­bició de Messi a Sevi­lla, el poder fàctic blanc va per­pe­trar la per­versió d’un invent nas­cut, en teo­ria, per admi­nis­trar justícia. Com a bons espe­ci­a­lis­tes, en el fut­bol i en la política, a cap­gi­rar la rea­li­tat en bene­fici propi, han sabut moure les peces de la seva abas­se­ga­dora pro­pa­ganda per con­di­ci­o­nar el VAR, ja ferit de mort, des­pu­llat de qual­se­vol vir­tut que per­me­tia cor­re­gir les huma­nes erra­des. El poder no ho pot tole­rar, això de la justícia sense adjec­tius con­di­ci­o­nants. Amb tupi­na­des d’aquest cali­bre con­ti­nuen movent els fils, envi­ant mis­sat­ges inti­mi­da­dors als nave­gants. El gui­ri­gall vis­cut al camp del Lle­vant sem­blava tapar-ho tot, inclosa la dava­llada de ren­di­ment d’un Madrid just en el pit­jor moment, quan havia de com­pe­tir con­tra el màxim adver­sari. La cridòria prèvia havia estat tan exa­ge­rada per des­pis­tar-nos d’argu­men­tar a la bes­treta que els dos clàssics de la set­mana pin­ta­ven favo­ra­bles en pronòstic als interes­sos de la república blau­grana. Per argu­ments i també per al·lego­ries. El nou reci­tal del déu pro­pi­ci­ava un espe­rançador estat d’ànim.

Així les coses, en el pri­mer acte de dime­cres, després d’una pri­mera part grisa tirant a negra, sense cap neces­si­tat de tei­xir un bon matx, sense res d’extra­or­di­nari i el fantàstic afe­gitó de per­me­tre’s el luxe de no recórrer a Messi, el Barça va acon­se­guir l’ensor­rada moral dels blancs. Pur sim­bo­lisme, més efec­tiu encara que una exhi­bició. A falta de mar­ca­dor memo­ra­ble, con­ver­tit en ruti­nari el 0-3, Panenka de Luis Suárez pen­sant en els pres­tat­ges de la història en vide­o­teca. No cal ja ni reci­tals, com si vèncer al Ber­nabéu fos ja qüestió de rutina per a aquesta gene­ració de fut­bo­lis­tes. I de pro­pina, una men­jada de moral cate­dralícia a domi­cili, amb només tres dies de marge per gua­rir fon­des feri­des de guerra abans d’un assalt ja menor perquè l’avan­tatge en la lliga era el que era i és ja el que és, quasi defi­ni­tiu. Anit, amb el con­trol que aporta Art­hur, el Madrid es va traure l’as Undi­ano de la màniga, fantàstic aliat que, mal­grat la volun­tat, no va poder evi­tar l’evidència d’un altre Barça també supe­rior, amb un Piqué fantàstic dins i fora del camp en con­trast amb la misèria carac­terística de Ramos. Mal­grat la insistència del Madrid, quasi per ver­go­nya torera sense més ingre­di­ents, el Barça va tor­nar a vèncer per la mínima i amb la ben­zina justa. En sec, per arro­do­nir-ho, recordàvem la victòria en el bàsquet. Cap desig de recor­dar el culer tòpic i gasiu posant pegues a tanta ale­gria. Són dies de carpe diem, d’uns enor­mes pei­xos al cove, de gene­rar crisi en el Maligne. Tot ple­gat acon­se­lla gau­dir del goig gene­rat per set dies tan car­re­gats d’emble­mes i atri­buts. A sobre, pres­cin­dint que decidís Messi, detall que genera encara major feli­ci­tat.