Alba Pala­cios és juga­dora del Las Rozas femení i va néixer nen. Des que tenia tres anys que anava amb una pilota engan­xada als peus. Fins aquí els tòpics. Nen, cot­xes i pilota de fut­bol. Qui podia pen­sar que volia ser una nena? Quan tenia set anys va començar a ado­nar-se que volia ves­tir-se com les nenes, que volia ser com elles. La seva sexu­a­li­tat començava a crear-li dub­tes i va ser als quinze anys –quan va veure que en el club on jugava, l’Alarcón, s’havia creat un equip femení– que va tenir una reve­lació. “Vaig sen­tir que volia anar a jugar amb les noies, que el meu lloc era allà. En aquell moment em vaig enfon­sar.” Tot i aquests sen­ti­ments, el lla­vors juga­dor va con­ti­nuar la seva car­rera fut­bolística com a home pas­sant per diver­ses cate­go­ries. Des que va començar el trac­ta­ment hor­mo­nal, el 2016, reco­neix que ha per­dut força i con­tundència. “Quan et tre­uen la tes­tos­te­rona és un altre mon. Si les noies tin­gues­sin tes­tos­te­rona... És força, és potència, encara que el fut­bol també pre­mia que et moguis bé a l’espai però jugant amb homes sabia que al xoc no m’empor­ta­ria cap pilota!”, asse­gura. “Són trac­ta­ments durs que et dei­xen molt dèbil”, hi afe­geix . I va aca­bar aban­do­nant el fut­bol. Va ser al cap d’un temps veient un par­tit del seu actual equip quan va deci­dir par­lar amb l’entre­na­dor. “Soc una noia transgènere i vull venir als entre­na­ments.” Al prin­cipi no li van saber què res­pon­dre però de seguida la van accep­tar. També tot el ves­ti­dor. “El fut­bol mas­culí i el femení no són iguals. L’empa­tia que tenen les dones és increïble. Les noies són molt dife­rents. En un ves­ti­dor femení hi ha més com­prensió i t’aju­den molt. Els nois van més a la seva”, explica.

En aquest camí tan dur la seva pare­lla, que ho és des de fa dis­set anys i és una noia, ha estat un pilar. També la seva família. Pala­cios afirma que també ha tin­gut mol­tes faci­li­tats de l’admi­nis­tració madri­le­nya en tot el procés i que quan va poder debu­tar en un par­tit ofi­cial a cate­go­ria pre­fe­rent –i mar­car un gol!– l’ale­gria va ser immensa. “Em pen­sava que em posa­rien més pegues i el més difícil, que era poder jugar, ja ho he acon­se­guit!”, explica entu­si­as­mada. La juga­dora, però, sap que també li queda una pujada difícil. Als 33 anys tem el moment en què algú la pugui insul­tar per la seva con­dició.

Alba reco­neix que és tímida i que a l’inici sor­tir als mit­jans de comu­ni­cació li feia basarda. “Després em vaig dir a mi mateixa: no siguis tan ego­ista; si hagues­sis tin­gut un refe­rent en qui emmi­ra­llar-te de petita...”, reco­neix. Segui­dora del València, explica que quan era un nen tenia com a ídols fut­bolístics el Piojo López i Pedja Mija­to­vic. Ara és fan de Lud­mila da Silva, juga­dora de l’Atlético de Madrid. “És que abans pràcti­ca­ment el fut­bol femení ni exis­tia! M’agrada molt, és una gran juga­dora. És molt ràpida i té molta ver­ti­ca­li­tat. Jo també ho soc, encara que quan era un noi ho era més!”, explica Alba, encan­tada amb la seva nova con­dició de noia i per poder jugar par­tits de fut­bol, la seva passió des de la infan­tesa.