En aquesta època patològica de piu­la­des nas­cu­des per donar suport ideològic a la pri­mera gene­ració capaç de com­bi­nar anal­fa­be­tisme i estu­dis uni­ver­si­ta­ris, convé rebel·lar-nos con­tra els afo­ris­mes fut­bolístics repe­tits fins a l’esgo­ta­ment del res­pec­ta­ble. Alcem-nos amb el verb insubmís i con­ver­tim-nos en demiürgs de la paraula per sepul­tar a les cune­tes la immundícia car­te­si­ana de “Tres punts són tres punts” que tracta el públic com idi­o­tes capaços de pagar una mor­te­rada per gau­dir de vint-i-dos homes mili­o­na­ris per­se­guint una pilota amb calçotets de colors, i un cop enter­rada aquesta tri­vi­a­li­tat, pas­sem la gui­llo­tina del silenci davant el “Res­pecto les deci­si­ons de l’entre­na­dor” que anhela la des­ti­tució d’aquest per espar­gir arreu els defec­tes d’aquell que el sacri­fica a l’ano­ni­mat. Així doncs, no ens ren­dim, tenim feina per pur­gar l’arcaic sermó impo­tent de “No que­den adjec­tius per defi­nir Messi” que obvia la capa­ci­tat de la metàfora per redi­bui­xar fins a l’eter­ni­tat la carac­te­rit­zació qua­li­ta­tiva del tot­po­derós, i poste­ri­or­ment, cen­trar-nos a expul­sar de l’argot fut­bolístic la fari­saica cer­tesa de “A aques­tes altu­res de la Cham­pi­ons no hi ha rival fàcil” que el Madrid ha acon­se­guit des­men­tir una i altra vegada jun­ta­ment amb la de “Aquí ningú regala res”, assas­si­nada per la filan­tro­pia euro­pea dels por­ters rivals de la flo­ris­te­ria anal de Zidane. No em miris mala­ment. No soc un inqui­si­dor, ni un geno­cida dels mots, com a molt només un col­pista, comu­nista de saló, i amic d’Otegi que aposta per recu­pe­rar el sig­ni­fi­cat genuí de les parau­les per no dava­llar en la mani­pu­lació dels governs auto­ri­ta­ris dels quals no es neces­sita un màster per assi­mi­lar el seu modus ope­randi. Per això, fora­gi­ta­rem els mer­ca­ders del tem­ple que es plan­tin davant d’un peri­o­dista després d’una der­rota amb la can­ta­re­lla sabuda de “Hau­ria pre­fe­rit no mar­car i que l’equip hagués gua­nyat”, una decla­ració que amaga l’orgull davant la pròpia feina men­tre es mal­tracta el·lípti­ca­ment la labor dels com­panys i que sol ser repe­tida pel mateix juga­dor que etziba després d’una lesió “M’he tor­nat a sen­tir fut­bo­lista”, com si el món estigués real­ment pen­dent de les seves hores de recu­pe­ració al gimnàs. Una roda de premsa on se sent la hipòcrita “Estic aquí per aju­dar l’equip”, i tu pen­ses que si és així, car­re­gui les aigües amunt i avall com un bene­dictí peni­tent per afa­vo­rir el con­fort dels seus com­panys. En defi­ni­tiva, el canvi és pos­si­ble i per fer-lo rea­li­tat hem de dego­llar el clixé pri­mi­geni repe­tit pels nos­tres avant­pas­sats britànics del segle XIX que varen apro­fi­tar una tarda asso­le­llada de maig per sor­tir de la taverna i inven­tar un nou esport basat en la per­se­cució d’una esfèrica de cuir. El fut­bol és així. Molt bé. Així com? Així de generós? Així de des­gra­ciat? Així de traïdor? Així de just? Així de lila? Així d’així? Res a dir: menys par­lar de lli­gues euro­pees que no interes­sen i més posar sobre la taula el debat del llen­guatge perquè al camp som onze con­tra onze, i quan la pilota comenci a rodar no hi ha favo­rits ja que tot­hom sap que al final l’eficàcia gole­ja­dora davant l’arti­cle és la divergència sub­til entre la glòria i el fracàs.