En espera

Res­tem en espera. Del tri­plet, natu­ral­ment, com si fos l’únic resul­tat final de la tem­po­rada que ens pogués plaure, com si el bar­ce­lo­nisme no acceptés con­for­mar-se amb menys i l’ambició no entengués de nego­ci­a­ci­ons a la baixa. Tanta és la fal·lera per la tri­ple corona que ja ni toca sos­pe­sar la mag­ni­tud del repte en la seva exacta mesura. Pre­fe­rim mini­mit­zar-ho, pot­ser con­vençuts que qual­se­vol alter­na­tiva resul­ta­ria frus­trant, impròpia, una nego­ci­ació a la baixa. Real­ment, quan el culer s’enca­parra a aspi­rar no té rival ni atu­ra­dor. A gua­nyar, que per això hi ha Messi al cap­da­vant i el geni no mereix llençar més Cham­pi­ons a les escom­bra­ries. A vèncer, ara que Suárez manté encara la seva capa­ci­tat depre­da­dora. A tri­om­far, anco­rats en la forma d’un Piqué a qui mai havíem vist tan excels. A la recerca d’aquesta per­fecció sobre­na­tu­ral, Bus­quets fa patir pel des­gast que evi­den­cia la seva humana imper­fecció, pro­blema que el culer resol­dria reco­ma­nant-li seguir l’exem­ple de Piqué. Per tant, que deixi la selecció espa­nyola i es con­cen­tri en el Barça. Ja que els pals de paller de l’equip estan en fase d’enve­lli­ment per llei de vida, ens han aga­fat unes hor­ri­bles pres­ses d’ampliar el pal­marès d’aquesta for­mi­da­ble gene­ració. Ara és l’hora, sega­dors, sem­bla el crit de guerra. Amb aquest endèmic grau d’exa­ge­rada exigència hi haurà qui remu­gui per l’empat a res d’ahir, sense aten­dre cir­cumstàncies ni accep­tar rao­na­ments. El pri­mer, l’unànime cla­mor que des­per­tava la prèvia. Per força, havia de sor­tir el fons d’armari, la ban­queta més recòndita i des­cui­dada, recórrer al filial per cosir un onze de cir­cumstàncies. Fer un equip de retalls o gai­rebé. Al cap i a la fi, només importa dimarts, les semi­fi­nals, les finals. La resta, pura nosa, mal­grat que les matemàtiques s’entes­tin a recor­dar-nos que encara s’han d’esgar­ra­par uns quants punts en la lliga fins tenir-la ben lli­gada al sac.

I en sec, aquest Val­verde, para­digma de la prudència per norma gene­ral, es des­penja amb una revo­lució impen­sa­ble, quasi inco­he­rent amb un tècnic que per­so­ni­fica la dis­cu­ti­ble vir­tut de tocar sem­pre de peus a terra. Deci­dit el canvi per acla­mació popu­lar, l’home es des­penja amb deu cares noves, nou sis­tema de tres cen­trals, debuts, apa­rició dels quasi obli­dats i un munt de gent col·locada al camp en posi­ci­ons que no domi­nen. Fins i tot, algú en dansa que sem­bla men­tida com poden haver-lo fit­xat. Un ter­ra­bas­tall sense pre­ce­dents quan ja temíem que això de les rota­ci­ons, dels fons d’armari que fun­ci­o­nen, d’una plan­ti­lla àmplia i sem­pre dis­po­sada a ren­dir quan se la reque­reixi, era un invent de la premsa o una mena de conte de fades. Com que no pas­sem mai dels catorze o quinze fut­bo­lis­tes habi­tu­als en dansa, el pro­digi de veure tanta nove­tat ens va aga­far per sor­presa. Encu­ri­o­sits per com­pro­var el resul­tat d’aquest expe­ri­ment amb gasosa, abun­da­ven els punts d’interès, coro­nats per Riqui Puig, la joia de la nova for­nada, el refe­rent casolà de la pro­pera dècada. Tanta vari­e­tat aca­ba­ria des­pis­tant també els locals, en situ­ació des­es­pe­rada mal­grat no es notés gens al camp. Fent honor a la seva posició, l’Osca no va saber com bus­car les pes­si­go­lles a onze rivals que no havien jugat junts ni en ron­dos. Tant se val, minúcies. Un Barça irre­cognos­ci­ble, per si algú vol recor­dar l’anècdota en el futur.