Gua­nyar lli­gues no és cap rutina. Pre­fe­rim veure el blat lli­gat al sac al més aviat pos­si­ble, pro­clama dedi­cada als amants d’emo­ci­ons for­tes. Gua­nyar amb marge implica supe­ri­o­ri­tat indis­cu­ti­ble, res d’esca­ra­falls d’última hora i dramàtics precs al som­riure de la for­tuna. Diran els abra­o­nats que el fut­bol és pre­ci­sa­ment això, passió en estat pur, però no. Doneu-me títols de la regu­la­ri­tat ben con­so­li­dats des de la tar­dor, com les for­mi­gue­tes, pas a pas, posant-te líder apro­fi­tant les erra­des de la com­petència, que s’excusa en la manca de forma i altres dis­cul­pes de mal paga­dor. Emu­lar Tene­rife pot com­por­tar l’èpica que el lec­tor desitgi, però mai hem tro­bat la gràcia a reduir el càlcul de pro­ba­bi­li­tats a divi­nes pro­vidències o càlculs astrals. En tot cas, si haguéssim de col·locar meda­lles en el neces­si­tat pit de Val­verde, valo­raríem la repe­tició de la jugada vis­cuda en aquest últim bienni, de patrons simi­lars. Es des­pis­ten els madri­lenys quan men­ges encara pane­llets men­tre tu vas fent. Per­fecte. I res de caure en el parany habi­tual de la caverna cen­tra­lista, aque­lla que fa la des­men­jada quan el poder fàctic blanc no asso­leix objec­tius. La que qua­li­fica de xar­rup la copa si no la dis­puta o la que ha col·locat la Cham­pi­ons al cen­tre vital de tot, com si fos l’aire que res­pi­rem i la resta, pura fulla­raca. Doncs tam­poc, ves per on, que sumen ja vuit de les últi­mes onze edi­ci­ons, mos­tra fefa­ent, irre­ba­ti­ble, que l’hege­mo­nia blau­grana encara dura. Prou acos­tu­mats estem que els ven­ce­dors històrics impo­sin el seu relat per, a sobre, com­prar-los-hi.

I res d’anar amb con­tem­pla­ci­ons o la boca petita. Hau­rem per­dut en la bugada algun llençol d’espec­ta­cu­la­ri­tat, de bellesa plàstica en el joc, però cal sos­pe­sar en cas de nostàlgies els guanys obtin­guts en capa­ci­tat com­pe­ti­tiva, fia­bi­li­tat defen­siva i enco­mi­a­ble man­te­ni­ment del nivell de patums a les quals dis­cul­paríem tran­quil·lament qual­se­vol dava­llada després de tanta tra­lla. El Barça mana i amplia el nom­bre de peces fia­bles a l’equip, que ja tocava, fugint de xacres endèmiques. Per exem­ple, pocs pre­ce­dents recor­dem de gestió del patri­moni com la que el tècnic ha acon­se­guit fer amb dues bom­bes de rellot­ge­ria ano­me­na­des Dembélé i Cou­tinho. Tam­poc és culpa de Val­verde el que van cos­tar, pre­ci­sem. Un altre se’ls hau­ria tret de sobre en acció popu­lista segu­ra­ment aplau­dida. I si con­si­dera que els argu­ments expo­sats fan ferum de cofo­isme, peu a terra: gua­nyar aquesta Cham­pi­ons no serà flors i vio­les. Ni a semi­fi­nals, ni a la final. Que­dem avi­sats, no fos cas que acabéssim amb lec­tu­res esbi­ai­xa­des, de les que rebai­xen el que s’ha asso­lit en una excel·lent tem­po­rada. Per aca­bar, Ell. Tot­hom anhe­la­ria comp­tar amb algú que suma quasi 600 gols en car­rera ofi­cial, bar­ba­ri­tat que ultra­passa qua­li­fi­ca­tius. Messi va mar­car el 500 en aque­lla icònica foto del Ber­nabéu, quan mos­trava una samar­reta que sem­blava aguan­tar-se a l’aire, tal­ment com un truc de Hou­dini, d’un geni de la pres­ti­di­gi­tació fut­bolística com ell. I fa només qua­tre dies. Convé repas­sar les mar­ques de mites enllu­er­na­dors com César, Kubala o Sami­tier per situar aquesta exa­ge­ració. Quina bes­ti­esa i quin goig, tot d’una. Per tant, que des­patxés Leo la lliga era el que tocava. I patir una miqueta, que, al cap i a la fi, el culer ha de man­te­nir pul­si­ons eter­nes.