Una nit injustificable

Era tan evi­dent que el Liver­pool –recor­dem-ho, amb tot per­dut, sense cap pressió i sense les seves dues estre­lles, Salah i Fir­mino– sor­ti­ria a men­jar-se el món que no es pot enten­dre que el Barça encaixés el 2-0 i el 3-0 con­se­cu­ti­va­ment en els pri­mers 10 minuts de la segona mei­tat quan havia rebut l’1-0 en cir­cumstàncies sem­blants. És incom­pren­si­ble que el mateix equip que va caure amb estrèpit a Roma enso­pe­gui altre cop amb el des­con­trol de les emo­ci­ons. I és defi­ni­ti­va­ment imper­do­na­ble que el gol que eli­mina el Barça –que amb el 3-0 tenia la pròrroga– sigui una acció de des­con­cen­tració indigna ja no d’un equip pro­fes­si­o­nal, sinó de qual­se­vol juve­nil.

I, per si no n’hi hagués prou, l’asto­ra­ment es mul­ti­plica perquè, a diferència d’ara fa un any, el Liver­pool va ser tan perillós i tan bon com­pe­ti­dor al Camp Nou que el risc d’afron­tar el par­tit baix de tensió hau­ria d’haver estat nul. El Liver­pool va merèixer més en l’anada i va per­dre 3-0, un resul­tat que el Barça va tre­ba­llar bé i que era or pur. Ahir el Barça hau­ria pogut mar­car en la pri­mera mei­tat, però si Ter Ste­gen atura, Alli­son també. No toca per­so­na­lit­zar el dia d’un fracàs col·lec­tiu tan gran. Però el dal­ta­baix en un par­tit tan gran ajuda a dis­tin­gir els juga­dors que fallen un dia dels que no cal espe­rar-los més. Al Liver­pool l’espera el Wanda. Al Barça el per­se­guirà durant molts mesos una ingent sos­pita que, tot i que Messi hi és, en la màxima exigència falta plu­ra­li­tat argu­men­tal i de lide­ratge.