L’estadi de Mon­ti­livi de Girona va viure ahir una tarda tràgica amb la der­rota de l’equip d’Euse­bio con­tra el Lle­vant que, com­bi­nat amb els resul­tats dels altres equips que esta­ven impli­cats en la lluita per evi­tar el des­cens, fan que els giro­nins esti­guin vir­tu­al­ment a la segona divisió A. No és matemàtica­ment perquè encara hi ha una pos­si­bi­li­tat que sigui el Celta l’equip que baixi, però la lògica diu que aquesta com­bi­nació no pas­sarà. El Girona va tenir al seu estadi l’escal­for d’una afició que ha estat al cos­tat de l’equip fins al final, però que ahir va sor­tir del camp amb llàgri­mes als ulls. Si no hi ha un mira­cle dis­sabte vinent, el pri­mer pas del Girona per la màxima cate­go­ria del fut­bol espa­nyol haurà durat dues tem­po­ra­des i caldrà fer-ne un de nou per començar una nova etapa.

A l’Espa­nyol, en canvi, el final de la lliga li està donant l’opor­tu­ni­tat que tan­tes vega­des s’havia vist per­duda de tor­nar a jugar una com­pe­tició euro­pea després de 12 tem­po­ra­des d’absència. La victòria a Leganés fa que l’Espa­nyol arribi a l’última jor­nada amb pos­si­bi­li­tat d’entrar a Europa. No depèn d’ell, però tot és pos­si­ble. Rubi no ha llançat la tova­llola en aques­tes últi­mes set­ma­nes i ara el somni és a tocar. I l’espa­nyo­lisme segur que deu lamen­tar en aquests moments aquell tram de tem­po­rada en què van enca­de­nar tants mals resul­tats que són els que, al cap­da­vall, els han impe­dit llui­tar per objec­tius més ambi­ci­o­sos.