Girona i Barça: educant la frustració

Els gurus de la peda­go­gia insis­tei­xen a edu­car la frus­tració d’una gene­ració víctima de papàs helicòpters dedi­cats a sal­va­guar­dar l’auto­es­tima dels seus fills; per això, amb el cap a la mà, agra­eixo la dedi­cació del Barça i el Girona a ins­truir una lliçó sobre les línies paral·leles empra­des per desig i rea­li­tat, que dona con­tinuïtat a les tra­di­ci­ons fami­li­ars: l’avi es va bate­jar a Berna; el pare, a Sevi­lla; un ser­vi­dor, a Ate­nes, i el meu fill, afor­tu­nat de mena, ha gau­dit d’un doble Jordà a Liver­pool i a Mon­ti­livi. Mai agrairà prou haver plo­rat al qua­drat per enten­dre la dico­to­mia entre les emo­ci­ons i els fets con­tras­tats, i apre­ciar que, en estam­par el ros­tre con­tra un terra amb sabor de merda, t’ado­nes que el punt de par­tida del fracàs rau en el ger­men de l’èxit.

Anem per parts. Comen­cem pel Girona. El des­cens es gesta el dia del majestuós encert d’aquell desem­bre del 2015 a Mallorca, quan la direc­tiva aguanta Machín con­tra els ecos de gui­llo­tina de la tri­buna i posa amb fer­mesa els fona­ments dels millors anys de la història del club. Aque­lla decisió es deu haver recor­dat més d’una vegada aquesta tem­po­rada al des­patx de Cárcel, obvi­ant la divergència entre un Machín pre­pa­rat per morir amb les seves idees i un Euse­bio que s’ha suïcidat sense un pla previ per sobre­viure. Lla­vors podrem qüesti­o­nar el bene­fici real de tenir el City a l’hora de ves­tir una plan­ti­lla men­tre cri­ti­quem la inacció dels res­pon­sa­bles quan es flai­rava el cadàver, però tot par­teix de l’error de cal­car una fórmula usada per acon­se­guir resul­tats idèntics. Con­clusió: res­pon­sa­bi­li­tat de la direc­tiva en el diagnòstic i en la solució. Seguim. Anem al cas del Barça: acon­se­guei­xen el tri­plet de Luis Enri­que gràcies a cinc mesos bri­llants d’un equip abo­cat al joc directe i a l’anhel d’abraçar la glòria sense Guar­di­ola, i aquest èxit històric porta a la llotja el con­ven­ci­ment d’usar l’eufe­misme de “evo­lució de l’estil” quan real­ment volen dir “gua­nyar a qual­se­vol preu per tenir les aigües tran­quil·les”. Un axi­oma pro­te­git pel lide­ratge de Messi, que amaga un dete­ri­o­ra­ment pro­vo­cat per la defensa de la imme­di­a­tesa, men­tre, evi­dent­ment, el pre­sent et va esco­pint a la cara sense com­passió. Així doncs, l’estruc­tura de la Cham­pi­ons de Berlín fou també el ger­men de les poste­ri­ors apo­ca­lipsis con­ti­nen­tals. Con­clusió: res­pon­sa­bi­li­tat de la direc­tiva per haver cre­gut en la redundància del tri­omf de l’evo­lució quan real­ment par­la­ven d’inacció.

En defi­ni­tiva, ara tocarà veure en tots dos casos com reac­ci­o­nen davant el fracàs, i men­tre els guies del Girona han de gau­dir d’un vot de con­fiança incon­tes­ta­ble per la demos­tració de la seva capa­ci­tat de cons­truir d’avall cap amunt amb una fer­mesa irre­fu­ta­ble, la direc­tiva del Bar­ce­lona ha de fer un pas enda­vant d’una vegada i dei­xar les ren­des del pas­sat per mos­trar la capa­ci­tat de cons­truir de nou un estil genuí, que és l’únic que pot sus­ten­tar fut­bolísti­ca­ment l’equip l’endemà de la marxa de Messi. De totes mane­res, si tots dos fra­cas­sen de nou, con­ti­nu­a­ran edu­cant els nos­tres fills en la temuda frus­tració, i qui sap si també acon­se­guei­xen que els pares apren­guem a ges­ti­o­nar aquest sen­ti­ment tan propi de les nos­tres con­tra­des.