És la nova sèrie de Tele­visió de Cata­lu­nya, estre­nada amb un bon èxit d’audiència. Per una banda, té la vir­tut de par­tir d’un pro­jecte de final de car­rera d’unes estu­di­ants uni­ver­sitàries, pre­sen­tat en soci­e­tat durant el pitc­hing audi­o­vi­sual del 2016, cer­ta­men que orga­nitza anu­al­ment el Clúster Audi­o­vi­sual. Recordo bé l’any que es va pre­sen­tar i les bones crítiques que hi va fer el tri­bu­nal, atès que em tro­bava a l’audi­tori amb els meus estu­di­ants de la Uni­ver­si­tat de Vic. En aquest sen­tit, cal valo­rar la tasca de TV3 com a motor de la indústria audi­o­vi­sual cata­lana, una missió que té la cor­po­ració pública des d’aquell llunyà 1983 quan es va posar en antena, tot i que les reta­lla­des en van min­var la força trac­tora a par­tir del 2010. L’audi­o­vi­sual català fun­ci­ona si TV3 exer­ceix de motor.

Per altra banda, la sèrie repre­senta un tomb impor­tant en la manera com es medi­a­titza l’esport pro­fes­si­o­nal a casa nos­tra: la rea­li­tat i la ficció, de fet, van aga­fa­des de la mà. Si bé la CCMA està demos­trant com­pli­ci­tats impor­tants amb les retrans­mis­si­ons i la cober­tura de l’esport femení –la de la Cham­pi­ons feme­nina n’és un magnífic i espe­rançador exem­ple–, també en la pro­gra­mació del seu prime time ha tin­gut sen­si­bi­li­tat per aquest tema. I ho ha fet, ni més ni menys, que posant en pan­ta­lla un pro­ducte que trenca els patrons de gènere entre els ado­les­cents, esberla arque­tips i els cànons històrics dels que han estat els esports més seguits a la petita pan­ta­lla. L’hoquei està d’enho­ra­bona: ja era hora que aquest esport, que és un dels eixos ver­te­bra­dors d’una cul­tura espor­tiva sin­gu­lar al Prin­ci­pat, tin­gui el lloc que es mereix al prime time tele­vi­siu. Haurà estat a par­tir d’un pro­ducte de ficció i, és clar, pen­sant també en el ren­di­ment econòmic que donarà la sèrie, però és un pas impor­tant per rei­vin­di­car aquest esport, aju­dar-lo a ocu­par més espais al nos­tre ima­gi­nari col·lec­tiu i esten­dre’n la pràctica més enllà de les comar­ques on s’ha jugat històrica­ment.

Les de l’hoquei des­en­ca­lla un altre debat: final­ment, el pro­ta­go­nisme se l’emporta l’esport de poble, fora de la metròpolis; trenca una cos­mo­visió mono­po­lit­zada pel fut­bol. L’hoquei arti­cula un país de nord a sud, d’est a oest, ajuda a fer créixer el tei­xit asso­ci­a­tiu de molts pobles de Cata­lu­nya que, sor­to­sa­ment, poden usar el seu club com a ambai­xa­dor. En són bons exem­ples Sant Hipòlit de Vol­tregà, Vic, Man­lleu, Sant Sadurní d’Anoia, Bla­nes o Llo­ret. L’hoquei és l’esport de les ciu­tats mit­ja­nes, dels pobles, esport pro­fes­si­o­nal ges­ti­o­nat des de l’ama­teu­risme, la volun­tat de sobre­viure un any rere l’altre gràcies a la indústria local o els ajun­ta­ments que n’han estat els prin­ci­pals finançadors; un esport que va patir com mai durant la dar­rera crisi, que recorre quilòmetres en autobús i fa mala­ba­ris­mes amb els pres­su­pos­tos per arri­bar a final de tem­po­rada.

En l’aspecte per­so­nal, Les de l’hoquei aju­da­ran a fer conèixer grans pro­fes­si­o­nals que fa temps que pati­nen, pen­sen seri­o­sa­ment sobre aquest esport i viuen en l’ano­ni­mat. No puc aca­bar aquest arti­cle sense pen­sar que l’amic Arnau Casa­no­vas, de Cen­te­lles i entre­na­dor del pri­mer equip femení del CP Man­lleu, està al backs­tage d’aquest pro­ducte, enfun­dant-se els patins, aga­fant l’estic i aju­dant a fer créixer les magnífiques actrius que pro­ta­go­nit­zen la sèrie. Molta sort.