Eusebio, un adeu cantat

Era tan obvi que Euse­bio no pilo­ta­ria l’ope­ració retorn del Girona a pri­mera que l’anunci de la seva marxa no pot sor­pren­dre. Sí que sob­ten, en canvi, el moment i les cir­cumstàncies que l’acom­pa­nyen. A Mon­ti­livi, Euse­bio no ha tin­gut ni sort ni encert ni deter­mi­nació per remun­tar quan el declivi va dei­xar d’intuir-se per esde­ve­nir una rea­li­tat ter­ri­ble. A més, s’ha per­dut bus­cant la sor­tida del seu propi labe­rint tàctic, sense tenir-ne tota la culpa, perquè va fer-se càrrec d’un equip pen­sat per a un tècnic als antípodes del seu fut­bol i que el club no ha cor­re­git sobre la marxa. Les llàgri­mes d’Euse­bio després de per­dre con­tra el Lle­vant, lluny de sem­blar impos­ta­des, ens reme­ten a un entre­na­dor res­pon­sa­ble, empàtic i amb bon cor, uns atri­buts que en l’esport pro­fes­si­o­nal d’alt nivell no sem­pre s’asso­cien amb l’èxit. I Euse­bio ha fra­cas­sat. No és l’únic, però, mal­grat això, i en coherència amb el seu con­cepte de la pro­fes­si­o­na­li­tat, se’n va renun­ci­ant a un any de con­tracte. En aquest aspecte sí que és gai­rebé únic. I mereix, per fi, un equip on pugui desen­vo­lu­par el seu fut­bol.

El Girona ha d’afron­tar ben aviat la pri­mera gran decisió, la mateixa en la qual fa un any es va equi­vo­car. Neces­sita un líder que estiri l’equip durant les fases més bai­xes de la llarguíssima segona A (42 jor­na­des). Un any enrere l’Espa­nyol estava en la mateixa situ­ació d’haver de fer un canvi a la ban­queta i va mani­o­brar amb diligència per endur-se Rubi. No cal entrar en més detalls...